Protegir i protegir-nos del turisme

La cadena humana que va envoltar el nucli antic de Ciutadella aquest passat dimarts ha estat la darrera de les manifestacions contra la saturació turística que fins ara han anat esclatant arreu de l’Estat espanyol. Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Alacant, Màlaga, Barcelona, Lloret, Girona, les Canàries i Galícia han viscut episodis similars com a mostra d’un malestar que va en augment i que ha estat injustament i barroerament qualificat de “turismefòbia” quan el que reclama és un canvi de model i no l’aniquilació d’una activitat que representa directament el 12,8% del PIB i una mica més de forma indirecta. Una gallina que pon els ous d’or per a qui els pot collir però que cada vegada deixa més merda allí on fa niu, sobretot per als que només en recullen les cloves. Els efectes negatius que el sector turístic provoca sobre el medi ambient, l’urbanisme i l’habitatge, ja fa anys que reclamen una intervenció restrictiva. Però la guspira que ha encès la foguera ha estat la percepció de les comunitats autòctones d’haver perdut identitat i poder de decisió sobre el seu propi espai vital. I és en aquest punt on convé introduir una reflexió sobre el cas de les coves d’Altamira, on només poden entrar cinc persones a la setmana perquè la contaminació que comporten és el màxim que poden tolerar les seves delicades pintures rupestres de més de 35.000 anys d’antiguitat. Aquesta limitació incomoda considerablement els que les volen visitar, però la majoria entén perfectament que aquesta restricció té un fonament científic i que la preservació del patrimoni bé s’ho val. Doncs haurem de fer l’esforç d’aplicar el mateix raonament a tots els indrets que són objecte d’atracció turística, siguin edificis monumentals, ciutats, gorgues, boscos, platges, cims o qualsevol altre lloc en el qual es concentren un nombre desorbitat de persones. No són, tots ells, entorns que també necessiten un grau de protecció? No el necessiten també les comunitats que els habiten?