I si...?

La no-detenció del pre­si­dent Car­les Puig­de­mont arro­enta una sos­pita. ¿I si el desen­llaç final que tots conei­xem, per bé que debi­liti la imatge de for­ta­lesa d’un Estat, fos (fos també) un desen­llaç que el poder hegemònic con­tem­pla com a ren­di­ble?

Dub­tar de les ver­si­ons ofi­ci­a­lit­za­des no és només rigor intel·lec­tual. És un exer­cici de sub­sistència. A les cica­trius vives de la història ens reme­tem. Qua­tre dècades després, pre­val el secret de sumari del cop d’estat del 23-F, un blin­datge que este­ri­litza con­seqüències polítiques i deixa la veri­tat enmig d’un nau­fragi ino­fen­si­va­ment espe­cu­la­tiu. No hi ha volun­tat d’inves­ti­gar l’atemp­tat del 17-A. No hi ha manera humana d’esbri­nar a qui coi va adreçat un sobre a nom de M. Rajoy amb diners pro­ce­dents del finançament il·legal del PP. ¿Algú recorda el “Ha sido ETA”, repli­cat per uns mit­jans de comu­ni­cació que van col·labo­rar a difon­dre la men­tida? Les balan­ces fis­cals de l’Estat no es publi­quen perquè “fomen­ta­rien inter­pre­ta­ci­ons polítiques”. Hasél i els joves d’Alt­sasu enve­llei­xen a la presó. Les “armes de des­trucció mas­siva a l’Iraq” van ser­vir per enga­nyar i entrar en una guerra. Etcètera.

A l’era de l’espi­o­natge impune (Pega­sus), dels con­trols satel·lit­zats, de drons i míssils tele­di­ri­gits que fan cua orde­na­da­ment en un semàfor abans d’impac­tar con­tra l’objec­tiu pro­gra­mat..., es fa difícil creure que Puig­de­mont escapés (només) per mèrits pro­pis. Cal recor­dar que l’Estat vet­llava sobre­tot per no posar en risc la pre­sidència de Sal­va­dor Illa. Cal recor­dar que l’Estat encara neces­sita blan­que­jar-se inter­na­ci­o­nal­ment, i dete­nir Puig­de­mont hau­ria reve­lat el tota­li­ta­risme d’un règim que impe­deix l’accés al Par­la­ment d’un dipu­tat electe. I cal recor­dar que (amb l’entu­si­asta col·labo­ració de les che­er­le­a­ders de l’esquerra fede­ral i de l’inde­pen­den­tisme cec) ara interessa mode­lar un ima­gi­nari col·lec­tiu amb la imatge d’un Puig­de­mont degra­dat a cate­go­ria de gui­nyol. És a dir, des­no­nat de la força política que saben que real­ment té.