Tribuna oberta
50 anys del congrés de Suresnes
Fa mig segle, entre l’11 i el 13 d’octubre del 1974, el PSOE feu a la localitat parisenca de Suresnes el seu darrer congrés de la clandestinitat. S’hi resolgué la pugna existent entre el sector històric del partit, representat per Rodolf Llopis, secretari general a l’exili, i el “grup dels sevillans”, encapçalat per González, Guerra i Chaves. Guanyaren aquests últims, i Felipe González en sortí ungit com a líder. Mostra de l’interès que suscitava el que faria el PSOE un cop acabés la dictadura és que en el congrés hi participaren Willy Brandt, excanceller alemany, i François Mitterrand, futur president socialista de França.
Repassem les resolucions adoptades pel que fa al “problema nacional” i a l’organització territorial de l’Estat espanyol. En un llenguatge salpebrat de termes marxistes (“lluita de classes”, “procés històric de la classe treballadora”), es deia que calia reconèixer el dret d’autodeterminació de les nacionalitats que integren l’Estat. D’altra banda, el partit triava com a model preferit una república federal de les nacionalitats de l’Estat. El PSOE mantingué aquestes posicions en el congrés de desembre del 1976 i no les canviaria fins al 1977.
Com és sabut, en la Constitució del 1978 ni els socialistes espanyols ni els catalans ja no defensaren ni la república federal ni, encara menys, l’autodeterminació de les nacions de l’Estat. En canvi, l’eufemisme nacionalitats, que havien fet servir a Suresnes en comptes de nacions, sí que entrà en el text constitucional. Les renúncies i canvis continuaren. El 1979 el PSOE abandonà el marxisme. El 1982, quan el partit arribà al poder i amb l’excusa del cop d’estat del 23-F del 1981, fins i tot l’estat autonòmic li semblà excessiu, com ho demostra la promulgació de la Loapa, la llei d’harmonització del procés autonòmic.
El cas és que, entre el 1976 i el 1982, el socialisme de la República Federal d’Alemanya, molt particularment a través de la Fundació Friedrich Ebert (FFE), donà un suport econòmic i logístic decisiu al PSOE, que de ser una organització clandestina precària i amb pocs militants esdevingué la màquina potent que assolí la majoria absoluta del 1982. El partit socialista de la RFA (SPD) ja havia abandonat el marxisme el 1959 i la seva influència pot explicar que el PSOE fes el mateix pas i també que acabés donant suport a l’entrada a l’OTAN. Ara bé, el PSOE feu un altre canvi que contradeia les recomanacions de l’SPD i de la FFE: deixà de ser federalista, tot i que els alemanys creien que un estat federal com el seu era el que millor s’adaptava a la realitat plurinacional espanyola.
El que va passar fa 50 anys té molta vigència ara. Si els socialistes s’haguessin mantingut en la defensa del dret d’autodeterminació, ens hauríem estalviat tota la repressió de l’1-O, i potser Catalunya ja seria independent. Si això és massa, es podrien limitar a desempolsar el model federal que predicaven a Suresnes i fins al 1977. En un estat federal, les entitats federades tenen unes competències consagrades per la Constitució que el govern central no pot prendre’ls. Si això encara ho veuen excessiu, perquè caldria una reforma de la Constitució espanyola per a la qual no hi ha prou suport, el mínim seria permetre que la Generalitat recaptés i administrés tots els impostos que paguem els catalans. Amb això, el PSC faria un bon servei a tothom qui viu a Catalunya.