Neurosociologia de l’ús del català

Comença un nou curs i és possible que es reiniciï l’assetjament a la immersió lingüística. Després de molts anys, i malgrat els èxits inicials, el panorama de l’ús social del català és força decebedor. Segons l’última Enquesta a la Joventut de Catalunya, només un de cada quatre joves l’utilitza com a llengua habitual, i un vint-i-vuit per cent dels catalanoparlants l’abandonen o l’abandonem sovint en la vida quotidiana. Faig servir també la primera persona del plural i no només la tercera perquè penso que cal que fem un exercici d’introspecció i siguem honestos. Soc plenament conscient que amb aquestes frases inicials no estic descobrint res nou, però en aquest article pretenc abordar la qüestió des d’una perspectiva neurosociològica que crec que ens hauria de fer reflexionar.

Tots els infants aprenen a parlar de manera instintiva, imitant la parla dels adults. En condicions habituals, el cervell infantil està biològicament obligat a fixar-se i estar amatent a com ens comuniquem, a relacionar les paraules amb els objectes i les accions, i a reproduir-les. I també fixen l’atenció en la manera com els adults valorem allò que ells diuen. D’aquesta manera, a poc a poc amplien el vocabulari, incorporen la sintaxi i, també, l’ús social que fem de la llengua. Aprendre a parlar és un instint biològic. L’idioma o els idiomes concrets que aprenem i utilitzem depenen de l’entorn social.

D’aquesta descripció general deriven bona part dels problemes de pèrdua de pes del català en la vida diària. D’una banda, els infants fixen l’atenció en la manera com els adults valorem les paraules que diuen. Perquè el seu llenguatge es vagi sofisticant, cal que parlem amb ells. Tanmateix, la saturació d’activitats que sovint ens imposem ha disminuït les estones que passem amb els nostres fills i filles, motiu pel qual tenim menys oportunitats de transmetre’ls vivencialment la nostra parla i ho fiem, sense adonar-nos-en, a l’entorn social, especialment l’educatiu i el de les xarxes, aquest darrer dominat pel castellà.

Els infants, i també els adolescents, no només es fixen en les interaccions lingüístiques que tenim amb ells, sinó també en les que tenim amb les altres persones. Claudicar lingüísticament per comoditat o per por fa que ells també adquireixin, de manera preconscient, aquesta tendència. Dins el cervell tenim unes neurones, les neurones mirall, que s’activen de la mateixa manera quan fem una cosa que quan veiem que la fa una altra persona. Veure com els adults canviem innecessàriament d’idioma fa que adquireixin, sense adonar-se’n, aquest mal costum.

També influeixen les mirades que reben de l’entorn. Al paràgraf on he exposat les bases de l’aprenentatge instintiu de la parla he dit que els infants, i ara afegeixo que també els adolescents, fixen l’atenció en la manera com els adults valorem allò que diuen, una valoració que sovint ho fem de manera preconscient, amb la mirada. Cada vegada que un infant o adolescent es dirigeix en català a una persona que potser no l’entén prou bé, i l’entorn d’adults el mira, o el mirem, transmetent-li la sensació que hauria estat millor fer-ho en castellà, en comptes de transmetre-li que està ajudant aquesta persona a millorar el seu català, estem posant una barrera neuropsicològica a l’ús social que en continuarà fent.

I arribem aquí a l’escola. Per la meva feina i recerca al camp de la neuroeducació, visito sovint centres educatius. El que diré ara sé que pot ser controvertit, i per això no apuntaré amb quina freqüència m’hi trobo. Però ho veig més sovint del que m’agradaria. D’una banda, docents que, malgrat que la llei d’educació mantingui vigent la immersió lingüística, quan un estudiant, de l’edat que sigui, se’ls dirigeix en castellà canvien automàticament d’idioma. I, de la mateixa manera, centres on una part significativa dels docents, malgrat usar el català a les classes, quan parlen entre ells, també davant dels estudiants, ho fan en castellà.

En conjunt, el model que es transmet sovint als infants i adolescents és que, si algú et parla en castellà, has de passar-te al seu idioma, malgrat saber que entén el català. I que el català el fem servir només en contextos acadèmics, però que l’idioma socialment vàlid, incloses especialment les xarxes socials, és el castellà. Sense una militància activa conscient per part dels adults, si no transmetem l’ús social del català en tots els contextos sense claudicar, tenim mala peça al teler per reconduir la situació.