La mort del blaverisme

A l’estiu, tota cuca viu. Però més encara hi viuen les serps, sobretot al voltant de la Mare de Déu d’Agost i de la premsa, on n’hi ha més que en una d’Indiana Jones. En el primer estiu d’un govern valencià d’encefalograma pla era inevitable que les serps apareguessen amb quatre barres, estelada i barretina. Mentre els madrilenys planten els para-sols a les platges valencianes com Hernán Cortés o Pizarro plantaven els senyals de Castella a les Índies, els catalans et furten la paella!

Carlos Mazón, el nostre delegat colonial, s’hi ha apuntat amb deler, i, doncs, ha deixat de fer vídeos sobre orxates –no és un recurs retòric– i ha passat a fer-ne d’altres amb to greu i celles arrufades tot exigint que el govern català retiràs una pancarta de les festes de Gràcia. No és broma. “Nihil novum sub sole”? Segur? A parer meu, si es furga bé, aquesta serp d’estiu ha constatat que el blaverisme està definitivament mort i soterrat.

Cal que m’explique bé i no sé si en seré capaç, tanmateix. Mazón és una bona representació de les classes dirigents alacantines. Al sud del país no han vist mai un blaver fora de Canal 9. I la miraven poc. No saben què és el blaverisme. És una espècie endèmica de València i àrea metropolitana estricta. I, doncs, no saben fer el blaver. Sobrereaccionen i fan el ridícul. Francisco Camps, per exemple, havia mamat el blaverisme des del bressol, i, per tant, sabia fingir-lo quan el necessitava.

El blaverisme és l’aclimatació al País Valencià de l’anticatalanisme generalitzat que vertebra Espanya i el nacionalisme espanyol. No és el mateix el blaver valencià que l’anticatalà manxec. És una diferència subtil però profunda. A Alacant i àrea d’influència no n’hi va haver perquè l’espanyolisme no necessitava aquest subterfugi: tenia igual si el que trencava Espanya era valencià o català, anaven a cara descoberta. Ara aquesta fase ha arribat també majoritàriament a València i àrea d’influència immediata. I això té coses bones i coses roïnes.

Com a cosa positiva, estic convençut que la major part dels valencians, tinguen la ideologia que tinguen, ja no comparteixen que el seu president vaja fent el freak i posant-li el dit en l’ull al veí amb què comparteixen més i més importants interessos econòmics, per exemple. La frivolitat de muntar un canyaret per una pancarta d’unes festes d’estiu. Lizondo sabia molt bé on apuntava la bala, tot i que el resultat no fos menys ridícul, és clar. La mort del blaverisme vol dir que el que ens queda ací és un anticatalanisme espanyol homologable a qualsevol altra latitud estatal castellana. Però també vol dir que el País Valencià, en conjunt, encara no és homologable a qualsevol altra latitud estatal castellana. I, en aquest sentit, el valencianisme té molt de camp a recórrer. Fa un parell de dècades, trobe que el millor que es podria haver fet hauria sigut ignorar aquesta serp d’estiu en forma de fantasma català. Ara no. Ara pense que hem d’enfrontar-los a cara descoberta, perquè pense també que hi tenim molt a guanyar. Qui ens ho hauria dit? Aprofitem-nos-en.