Del ciri pasqual a l'urna electoral

Arriba el diumenge de Pasqua després d'una vetlla pasqual, tan o més rica en contingut que la missa del gall, i no menys poètica. La missa del gall, tanmateix, sempre ha gaudit del favor popular. La vetlla pasqual, en canvi, va estar molts anys postergada. A partir del Concili, però, es va anar recuperant a poc a poc, i avui és una realitat esplèndida que, si s'analitza a fons, explica –millor que cap altra realitat– la situació de l'Església catòlica en el moment actual. Analitzar-la a fons vol dir observar l'actitud dels feligresos que hi assisteixen, amb els mateixos ulls amb què els sociòlegs observen el capteniment humà, com ara –per posar un exemple prou conegut– la intenció de vot. Qui són els que tenen interès per anar a votar? Qui són els que s'abstenen? I per què s'abstenen? I els que hi van, a qui pensen votar?

Aplicat a la vetlla pasqual, de seguida es detecta que una part important dels assistents prové d'altres parròquies. En el meu cas (Riells del Montseny), sé del cert que provenen de Barcelona, de Mataró, de Granollers, de Cardedeu i també de parròquies de l'entorn més immediat. Sigui com sigui, el cas és que vénen expressament. Alguns vénen directament del lloc de procedència. D'altres, en canvi, de la seva segona residència a l'àrea del Montseny. Cap d'ells, però, ni tan sols els de l'entorn més immediat, viu (o resideix) a tocar de la parròquia. Tots han de recórrer una distància considerable. La qual cosa vol dir que han d'agafar el cotxe. I si han d'agafar el cotxe, ja no cal dir que, abans, s'han d'organitzar. Han de tenir ben present l'hora de la celebració (que, d'altra banda, no és la mateixa en totes les parròquies; a la meva, concretament, és a les deu de la nit), i també –suposo– l'hora aproximada de l'acabament, ja que els assistents acostumen a ser –majoritàriament– matrimonis d'una certa edat, i això vol dir –sense cap mena de dubte– que o bé són pares o bé ja són avis (o les dues coses juntes, probablement), i per tant han de compaginar la devoció i l'obligació. Per regla general, diria que l'obligació, quan assisteixen a la vetlla pasqual, ja l'han complert, atès que la seva presència és visiblement distesa, malgrat que la cerimònia –la més rellevant de l'anomenat tríduum pasqual– és la més llarga de l'any litúrgic, i atès, també, que el grau d'atenció i de participació és més que notable.

Tot això indica que aquests feligresos són molt conscients de la seva devoció cristiana. Són els que, en l'argot confessional, entenem per «cristians adults». D'alguns, en conec la militància. Acostuma a ser una militància laica, d'inspiració cristiana o bé homologable amb les conviccions genuïnament cristianes: oenegés que lluiten en favor dels drets humans, persones que no tenen fronteres. Si s'escau d'ajudar Vicenç Ferrer, no dubtaran a fer ús dels seus estalvis; i si s'escau d'assistir a un acte d'homenatge a Pere Casaldàliga o de prestar la seva adhesió a una causa justa, no dubtaran gens ni mica a ser presents a l'homenatge ni de comprometre's personalment en la causa justa. Estic parlant d'una minoria, evidentment, però una minoria molt representativa d'aquella altra «immensa minoria» (com diria el poeta) que no ha renunciat a les aspiracions del Vaticà II, que continuen vigents, ja que «oficialment» no han estat (ni podrien ser-ho) desmentides, si bé «oficiosament» són rebutjades per una petita minoria, que té –és la gran paradoxa– el suport jeràrquic, i que per això mateix acostuma a ser sorollosa. La vetlla pasqual és un mirall d'aquesta situació actual, prou delicada per prestar-hi atenció. I atenció sociològica, és a dir: objectiva. Estic convençut que un sociòleg, aplicant els mitjans que aplica habitualment en el seu treball, aviat ens sabria dir el perfil exacte d'aquestes persones que assisteixen a la vetlla pasqual, amb una convicció cristiana molt semblant a la convicció democràtica que mou una majoria de catalans a les urnes, a pesar que els ciutadans de Catalunya tenen motius per no acudir-hi o per mostrar-se escèptics. I són tan sabuts, els motius, que no cal enumerar-los.

Si aquesta peculiar recuperació de la vetlla pasqual fos esporàdica o es donés únicament en algunes parròquies, no valdria la pena de parlar-ne, però resulta que no és així: és un fet consolidat que convida a la reflexió. Estem parlant d'una celebració que, a hores d'ara, podria servir perfectament de test per saber qui és qui en l'Església actual. Comença a ser hora de posar fi a la confusió. La llum del ciri pasqual no és menys eloqüent que la transparència de l'urna electoral.