El peculiar principi democràtic de Macron

Al pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, no li calia con­vo­car elec­ci­ons legis­la­ti­ves a cor calent, tot just cone­guda la der­rota del seu par­tit i el tri­omf fol­gat de l’extrema dreta en les euro­pees del 9 de juny. Les va anun­ciar la mateixa nit, de manera irre­fle­xiva, qui sap si ins­pi­rat pels cops d’efecte del seu veí del sud, Pedro Sánchez. Però a Macron la fugida enda­vant no li va sor­tir bé i el bloc d’esquer­res del Nou Front Popu­lar (NFP) és ara la força amb més repre­sen­tants a l’Assem­blea. Macron sap que amb l’NFP tindrà una coha­bi­tació incòmoda perquè un dels objec­tius d’aquesta agru­pació –l’NFP el for­men soci­a­lis­tes, comu­nis­tes, eco­lo­gis­tes i La França Insub­misa– seria dero­gar lleis impul­sa­des pel pre­si­dent, sin­gu­lar­ment la reforma de les pen­si­ons. En vista d’això, Macron s’ha enro­cat i manté un blo­queig injus­ti­fi­ca­ble del nou exe­cu­tiu. Injus­ti­fi­ca­ble perquè vetar la can­di­data d’esquer­res Lucie Cas­tets per una pre­tesa “ines­ta­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal” equi­val a esme­nar uns resul­tats elec­to­rals perquè no li van bé. A l’Estat francès, el cap de l’exe­cu­tiu l’escull el pre­si­dent, no els mem­bres de l’Assem­blea, i aquesta facul­tat obliga Macron a ser escru­polós en el res­pecte pels resul­tats. Si l’exe­cu­tiu –en mino­ria, perquè té 193 escons, per 166 dels macro­nis­tes i 142 de la ultra­dreta– s’esta­ve­lla i no pot gover­nar, ja hi ha meca­nis­mes pre­vis­tos per relle­var-lo. Macron ja va evi­tar nome­nar pri­mer minis­tre per no fer ombra als Jocs Olímpics, però s’ha aca­bat veient que allò era un pre­text per gua­nyar temps i inten­tar minar el bloc d’esquer­res temp­tant els soci­a­lis­tes amb un exe­cu­tiu alter­na­tiu. De moment no se n’ha sor­tit. L’alter­na­tiva és con­ti­nuar man­te­nint en fun­ci­ons l’exe­cu­tiu de Gabriel Attal –no es poden con­vo­car elec­ci­ons fins pas­sat un any–, però aquesta via, a banda de gene­rar més pola­rit­zació, seria inad­mis­si­ble vista la pressa que va mos­trar Macron per dis­sol­dre l’Assem­blea. Si ho acabés fent, el mis­satge seria doble­ment letal per al prin­cipi democràtic: d’una banda, que votar no era neces­sari i, de l’altra, que el pre­si­dent, quan no li agra­den els resul­tats, té la facul­tat de mani­o­brar perquè no s’apli­qui el que han dit les urnes. Tot molt democràtic i repu­blicà...