Ser ciutadà a l’estiu

Les vacances, entre moltes d’altres coses, també serveixen per prendre el pols a la ciutadania d’un municipi. Si durant la resta de l’any els veïns i veïnes “compromesos” amb la convivència i els bons hàbits socials acostumen a ser un grupet poc nombrós i repetitiu, quan arriba la calor i les vacances els espais destinats a recollir les aportacions, propostes i opinions sobre com millorar els llocs d’ús comú de pobles i ciutats queden pràcticament col·lapsats. Ja ho diuen que som un país que ha fet de la crítica un art, o una manera de viure, però sens dubte és l’estiu en què es desferma el ciutadà modèlic que tots portem dins i que reclama atenció. Si abans les queixes havien d’anar acompanyades d’una visita a l’Ajuntament per deixar-ne constància oficial, ara ja no cal ni aixecar-se del sofà per deixar escrit com està de bruta la població, com arriba a ser la gent d’incívica i poc sociable i com n’és, de llarga, la llista de temes pendents i accions incomplertes del consistori. Les xarxes socials són en el dia d’avui l’oficina de reclamacions per defecte i juguen amb l’avantatge d’una àmplia difusió i, sobretot, de l’anonimat de qui fa l’aportació. Als polítics locals, ja no se’ls atura pel carrer, se’ls increpa directament pel mòbil amb un llenguatge més dur, perquè el ciutadà ha entès que disposa d’un nou instrument més efectiu fins i tot que el vot perquè pot arribar a fer-se viral i obligar a reorientar la feina del servidor públic. Qui va inventar els xats amb l’alcalde, per exemple, devia ser un sàdic, perquè la gran majoria de participants no hi va per obtenir respostes, més o menys raonades, sinó per intentar deixar el cap del govern local en una situació compromesa i vantar-se posteriorment, també a través de les xarxes, de la seva proesa. Ser alcalde o alcaldessa, tal com es repeteix en cada discurs de presa de possessió de la vara, és un honor molt i molt gran, però m’hi jugo un pèsol que, en més d’una ocasió, aquest privilegi queda entelat per l’exigència de la gent que no para de recordar allò de: “Saps qui et paga el sou, oi?”