Ser ciutadà a l’estiu

Les vacan­ces, entre mol­tes d’altres coses, també ser­vei­xen per pren­dre el pols a la ciu­ta­da­nia d’un muni­cipi. Si durant la resta de l’any els veïns i veïnes “com­pro­me­sos” amb la con­vivència i els bons hàbits soci­als acos­tu­men a ser un gru­pet poc nombrós i repe­ti­tiu, quan arriba la calor i les vacan­ces els espais des­ti­nats a reco­llir les apor­ta­ci­ons, pro­pos­tes i opi­ni­ons sobre com millo­rar els llocs d’ús comú de pobles i ciu­tats que­den pràcti­ca­ment col·lap­sats. Ja ho diuen que som un país que ha fet de la crítica un art, o una manera de viure, però sens dubte és l’estiu en què es des­ferma el ciu­tadà modèlic que tots por­tem dins i que reclama atenció. Si abans les quei­xes havien d’anar acom­pa­nya­des d’una visita a l’Ajun­ta­ment per dei­xar-ne constància ofi­cial, ara ja no cal ni aixe­car-se del sofà per dei­xar escrit com està de bruta la població, com arriba a ser la gent d’incívica i poc soci­a­ble i com n’és, de llarga, la llista de temes pen­dents i acci­ons incom­pler­tes del con­sis­tori. Les xar­xes soci­als són en el dia d’avui l’ofi­cina de recla­ma­ci­ons per defecte i juguen amb l’avan­tatge d’una àmplia difusió i, sobre­tot, de l’ano­ni­mat de qui fa l’apor­tació. Als polítics locals, ja no se’ls atura pel car­rer, se’ls increpa direc­ta­ment pel mòbil amb un llen­guatge més dur, perquè el ciu­tadà ha entès que dis­posa d’un nou ins­tru­ment més efec­tiu fins i tot que el vot perquè pot arri­bar a fer-se viral i obli­gar a reo­ri­en­tar la feina del ser­vi­dor públic. Qui va inven­tar els xats amb l’alcalde, per exem­ple, devia ser un sàdic, perquè la gran majo­ria de par­ti­ci­pants no hi va per obte­nir res­pos­tes, més o menys rao­na­des, sinó per inten­tar dei­xar el cap del govern local en una situ­ació com­pro­mesa i van­tar-se poste­ri­or­ment, també a través de les xar­xes, de la seva pro­esa. Ser alcalde o alcal­dessa, tal com es repe­teix en cada dis­curs de presa de pos­sessió de la vara, és un honor molt i molt gran, però m’hi jugo un pèsol que, en més d’una ocasió, aquest pri­vi­legi queda ente­lat per l’exigència de la gent que no para de recor­dar allò de: “Saps qui et paga el sou, oi?”