La història ens persegueix

He apro­fi­tat l’estiu per posar-me al dia amb algu­nes lec­tu­res que, injus­ta­ment, m’havien que­dat pen­dents. Una ha estat l’última novel·la policíaca del llei­datà Pau Juvillà, El ver­ti­gen inte­rior, edi­tada per Pagès Edi­tors en la seva col·lecció de colors i aro­mes pedro­li­ans Lo Mar­raco Negre. Juvillà és cone­gut com a polític, espe­ci­al­ment des que va fer el salt a la política naci­o­nal com a dipu­tat de la CUP, i en va ser desa­llot­jat de males for­mes per haver pen­jat al seu dia, quan era regi­dor, un llaç groc d’un fines­tral de la Pae­ria. Però en paral·lel a la seva par­ti­ci­pació política, i en paral·lel també a la seva tasca pro­fes­si­o­nal, cen­trada en el peri­tatge ambi­en­tal, Juvillà ha desen­vo­lu­pat els dar­rers anys una tasca literària que té en El ver­ti­gen inte­rior la seva última i sòlida fita. Es tracta d’una novel·la molt ben cons­truïda que gira al vol­tant de la mort, apa­rent­ment per suïcidi, d’una dipu­tada del Par­la­ment català, pre­si­denta d’una comissió que aborda assump­tes ambi­en­tals. El lli­bre s’estruc­tura amb capítols breus i àgils que són un home­natge al grup de rock llei­datà Rosas Rojas, pre­ce­dits de la citació d’alguna novel·la negra de Ponent i cata­lana: un generós home­natge de Juvillà als seus com­panys de gènere lite­rari. La trama prin­ci­pal té lloc en el temps pre­sent, i ens ofe­reix esce­na­ris prou cone­guts per la gent de Lleida, com la mera­ve­llosa botiga de vinils i alhora bar d’aires alter­na­tius Grans Records, o la bibli­o­teca anar­quista Maria Rius. I gira al vol­tant d’uns per­so­nat­ges que podem ima­gi­nar fàcil­ment com a mem­bres de la gene­ració de llei­da­tans de la quinta de Juvillà: una inci­siva peri­o­dista de la Granja d’Escarp, un his­to­ri­a­dor amb pare llui­ta­dor anti­fran­quista que es veurà obli­gat a revi­sar dramàtica­ment l’heroïcitat de la lluita del seu pro­ge­ni­tor, i un mosso d’esqua­dra que s’ha de moure en un entorn poli­cial i judi­cial per on encara supura la cor­rupció here­tada del fran­quisme.

La trama es com­pleta amb una sub­trama que té lloc en els anys pre­vis a la represa democràtica, en la Lleida del final del fran­quisme, amb acti­vis­tes que, només per fer actes simbòlics, s’hi juga­ven ses­si­ons de tor­tu­res a comis­sa­ria i esta­des a la presó, i poli­cies i empre­sa­ris del règim que esta­ven dis­po­sats a tot per tal de man­te­nir el seu esta­tus en la futura democràcia que estava a punt d’arri­bar. En aquest sen­tit, la tesi prin­ci­pal de la novel·la, perquè com a bon thri­ller polític també té una tesi que la sosté, és jus­ta­ment com el pas­sat ens per­se­gueix, i que els seus dimo­nis mai no que­den ben enter­rats. Som fruit de la història, i no en podem fugir.

Juvillà és un dels repre­sa­li­ats que han renun­ciat a l’amnis­tia, perquè vol que el seu cas arribi al Tri­bu­nal de Drets Humans d’Estras­burg i el cas es tan­qui amb la con­demna dels res­pon­sa­bles de la vul­ne­ració dels seus drets polítics i els dels seus votants. En aquest sen­tit, la seva acti­tud política i cívica també és molt de Pedrolo: ell que mai es va dei­xar enga­li­par per la “tran­sició modèlica” i l’Espa­nya refor­ma­ble i que pre­veia que, si la història no es tanca bé, aca­barà per­se­guint-nos fins a atra­par-nos de nou.