O fora del cistell o tots podrits

Amb un sol partit en les institucions que afecten la vida dels catalans caldrà estar molt amatents a l’allau de missatges que els seus serveis de comunicació els faran arribar per entabanar-los. Voldran fer-los creure que la darrera dècada no ha existit, que no hi ha vida més enllà de l’abraçada de l’os. La realitat, tanmateix, no és només una altra, sinó més aviat la contrària.

Sobretot el PP i el PSOE han fet de l’Estat allò que és avui dia. Hi pot haver la cúpula judicial sense renovar durant anys i panys, uns jutges que són vedets de la vida política, mentre es neguen a aplicar les lleis que ha aprovat el seu parlament, llevat que els amnistiats siguin policies; i, mentrestant, els jutjats, com la majoria dels serveis, enterrats sota tones de paperassa i temps perdut, fan de l’Estat un paradigma de lentitud i pandereta. La vida econòmica pivota al voltant de les grans empreses, moltes de les quals presenten grans resultats gràcies a concessions públiques i als diners que periòdicament els injecta Europa. Les seves elits, tant se val l’àmbit en què es mouen, totes emparentades, juguen a la recomanació dels servents fidels. Els serfs, acostumats a no decidir res i a treballar el mínim, s’encomanen a la caritat, també dita solidaritat. Una bandera –i una única llengua– ho embolcalla tot i els porta a la recerca i captura de qualsevol diferència. Ni un pam de net, però aquest país cada vegada s’hi assembla més, per desig d’uns i deixadesa d’altres.

Ara el president Illa vol acabar d’autonomitzar el país i ven la idea que transformarà l’Estat. Illa no deu venir de pagès. La cosa va al revés. Quan un cistell és ple de préssecs podrits no hi ha res a fer; només se salvaran els que se’n treuen prou a temps. Com més dies passin, menys possibilitats hi haurà d’aprofitar-ne algun.