I si compartim els primers?

Passa tot l’any, però potser una miqueta més a l’estiu. Vas a dinar amb una colla i sempre hi ha qui diu: “I si compartim els primers?” Entro en un terreny relliscós, en soc conscient, perquè hi ha molta gent a la qual li agrada fer-ho, però també en conec d’altra que calla per no espatllar la proposta entusiasta i generalment ben acollida per una part dels comensals. I per això, abans d’empantanegar-me en aquest tema tan espinós, els vull aclarir que no m’importa compartir els primers plats si la gent que m’acompanya és de vida, i compartir vol dir fer més primers plats que no pas comensals som a taula. El tema, el problema dirien alguns, és que després venen els segons plats i també hi ha gent que proposa compartir-los. I les postres. I, insisteixo, si dines o sopes amb gent de confiança no hi veig pas cap problema. El problema ve quan s’escullen aquests primers i no et venen especialment de gust alguns dels plats que, amb l’entusiasme de qui ho ha proposat, són triats. I què fas la majoria de les vegades? Callar i compartir. O passar per l’estrany de la taula que va al seu rotllo i demana el que li ve de gust, un primer i un segon i s’ho menja tot ell solet abans de les postres.

Com que jo mateix em sento estrany defensant que cadascú ha de demanar el seu primer, ho pregunto al meu gastropredicador de confiança, en Salvador Garcia-Arbós. Esperava que em fes costat, però m’envia uns comentaris que ha fet al Un restaurant caníbal a Berlín, el programa de la Paula Molés a Catalunya Ràdio. I veig que sí, que n’és un defensor, tot i que anar a dinar en colla –i em fa l’efecte que li’n conec algunes, de colles– ho qualifica com “un garbuix meravellós, un joc dels disbarats, una manera entretinguda de posar a prova els nervis amb humor. De descobrir el torracollons que tots portem a dins”. Els asseguro que hi entén, en Salvador, de torracollons. O sigui que m’he quedat sense suport a la meva teoria. Els explico el meu problema.

Si la colla amb qui dines o sopes no és molt de vida, et trobes que sou, per exemple, cinc a taula i que, per tant, es demanen cinc primers. Tu has vist uns, per exemple, calamars a la romana que t’entren pels ulls i saps que fan unes croquetes que et venen molt de gust, una truita de patata i ceba genial, o un ceviche que és insuperable. El teu problema seria triar què et ve de gust o, ja em perdonaran, demanar-ne dos, de primers. Però et trobes que els entusiastes de compartir primers comencen a dir que, tal cosa millor que no, que cargols no agraden a tots, que segons què porta salsa i és clar... que els embotits potser ens ompliran massa... i t’acabes trobant que aquell plat de calamars a la romana, fets a la casa i que et venien tant de gust, es converteixen, amb sort, en un parell de rodelles de calamar o una cullerada de ceviche tirant llarg. I s’hi afegeix, amb sort, una croqueta o una zamburiña, o un trist tallet de truita de patates que, si és com a tu t’agrada és ben sucosa, però que algú ha demanat que sigui molt feta. I t’has d’empescar a veure com comparteixes una amanida amb formatge de cabra que no et ve gens de gust o com carai pots partir-te una carxofa entre tres.