Els fills que no ens estimen

Una vegada em vaig atrevir a tallar-me força el cabell. En arribar a casa i preguntar a la meva filla com em veia, em va rebaixar de cop l’emoció: “M’agrada el tall, però no pas com li queda a la teva cara.” Sinceritat i diplomàcia, ja ho veuen, combinada en una frase que feia presagiar que els fills es poden convertir i es convertiran algun dia en el nostre gran malson. Ha passat un temps i hem arribat a l’adolescència –parlo en plural perquè uns hi aterren i altres la patim– i és impressionant com aquells animalets entranyables i afectuosos que corrien per casa reneguen de tot el que prové de la mare que els va parir i del pare que va contribuir a la criança. Ja pots comprar-te roba a les botigues que ells freqüenten, que un cop t’incrustes en aquells pantalons et diran que vesteixes com una iaia. Si preguntes res, et responen que planteges qüestions ridícules. Si els reclames educació a taula, et traslladen que ets una cavernícola i estàs passada de moda. I pobra de tu que et mostris amorosa davant la seva tribu. De fet, ni et passi pel cap acostar-t’hi. És el més proper a assetjar-los sense caure en el delicte. Després ve quan cuines per a ells el seu plat preferit. Bé, era el preferit fins fa dos dies. De cop el detesten, així que difícilment poden valorar el teu gest. Estic a dos consells de demanar-los que abandonin els estudis obligatoris perquè, per tal de tocar-me els ovaris, són capaços de posar-se a estudiar com bojos. En un tres i no res, passes de ser la millor mare del món a sentir que, en el seu cervell, fins i tot la veïna que acaba d’aterrar a la planta baixa i de qui ni tan sols saben el nom millora la teva versió. De cop, s’obliden d’estimar-nos. Jo, això no obstant, procuro enviar-los senyals d’estimació a través de les xarxes, que diuen els experts que és com més i millor s’hi arriba. Ara només falta que em llegeixin.