Els fills que no ens estimen

Una vegada em vaig atre­vir a tallar-me força el cabell. En arri­bar a casa i pre­gun­tar a la meva filla com em veia, em va rebai­xar de cop l’emoció: “M’agrada el tall, però no pas com li queda a la teva cara.” Sin­ce­ri­tat i diplomàcia, ja ho veuen, com­bi­nada en una frase que feia pre­sa­giar que els fills es poden con­ver­tir i es con­ver­ti­ran algun dia en el nos­tre gran mal­son. Ha pas­sat un temps i hem arri­bat a l’ado­lescència –parlo en plu­ral perquè uns hi ater­ren i altres la patim– i és impres­si­o­nant com aquells ani­ma­lets entra­nya­bles i afec­tu­o­sos que cor­rien per casa rene­guen de tot el que prové de la mare que els va parir i del pare que va con­tri­buir a la criança. Ja pots com­prar-te roba a les boti­gues que ells freqüenten, que un cop t’incrus­tes en aquells pan­ta­lons et diran que ves­tei­xes com una iaia. Si pre­gun­tes res, et res­po­nen que plan­te­ges qüesti­ons ridícules. Si els recla­mes edu­cació a taula, et tras­lla­den que ets una cavernícola i estàs pas­sada de moda. I pobra de tu que et mos­tris amo­rosa davant la seva tribu. De fet, ni et passi pel cap acos­tar-t’hi. És el més pro­per a asset­jar-los sense caure en el delicte. Després ve quan cui­nes per a ells el seu plat pre­fe­rit. Bé, era el pre­fe­rit fins fa dos dies. De cop el detes­ten, així que difícil­ment poden valo­rar el teu gest. Estic a dos con­sells de dema­nar-los que aban­do­nin els estu­dis obli­ga­to­ris perquè, per tal de tocar-me els ova­ris, són capaços de posar-se a estu­diar com bojos. En un tres i no res, pas­ses de ser la millor mare del món a sen­tir que, en el seu cer­vell, fins i tot la veïna que acaba d’ater­rar a la planta baixa i de qui ni tan sols saben el nom millora la teva versió. De cop, s’obli­den d’esti­mar-nos. Jo, això no obs­tant, pro­curo enviar-los senyals d’esti­mació a través de les xar­xes, que diuen els experts que és com més i millor s’hi arriba. Ara només falta que em lle­gei­xin.