Parelles que duren

Una amiga meva de la generació dels vuitanta que té una criatura de 6 anys em fa saber que se separa de la parella amb qui conviu des de fa una dècada. Em mira entristida, “no et pensis que no ho hàgim intentat molts cops, però ens hem anat distanciant cada vegada més. Entre nosaltres no hi ha cap tercera persona, simplement hem anat evolucionant per camins que no convergeixen... Ell no aprova els canvis professionals que jo estic fent, no els entén, i jo em sento jutjada i limitada.”

Em sembla una manera prou encertada d’explicar com es pot refredar la relació d’una parella sense necessitat que hi hagi cap més actor que s’hi interposi. Les raons acostumen a ser més complexes que una simple infidelitat –malgrat tot el pes i la importància que això pugui tenir– i contenen arguments com la falta de comunicació, les diferències evolutives de cadascú, la impossibilitat de mantenir el caliu amorós una vegada que decau l’enamorament, l’aparició de situacions familiars externes que tendeixen a espatllar la bona entesa... Un altre factor és l’estrès que sol provocar la criança dels fills, sobretot quan l’atenció cap a la criatura fa desestabilitzar el rol de cadascú. És habitual que la dona que dona el pit faci l’esforç més gran fins a una certa edat de la criatura. Hi ha un moment, però, que la relació de parella ha de tornar a ressituar-se. És un tema espinós; hi ha molts tipus de parelles, tanmateix, encara que no existeixin regles concretes, és bo –si en som capaços– actuar de manera equilibrada, amb “sentit comú”. Conec més d’un cas en què la criança ha afectat profundament la relació a nivell emocional i sexual, ja que la mare continua dormint amb un fill o una filla de vuit o nou anys. Casos en què algú dels dos se sent exclòs. O a la inversa, massa carregat/da de responsabilitats.

Llegeixo que, segons dades estadístiques, “setembre és un mes de divorcis perquè, de vacances, moltes parelles es troben com desconegudes”. Podríem pensar que els motius són lògics, tenint en compte que els advocats fan vacances a l’agost i que segurament la convivència continuada evidencia si el vincle és prou fort o no. Conec unes quantes parelles longeves que celebren el fet d’estar juntes, una d’elles és la de la Pilar i el pintor i escultor Ministral; l’altra, la de la Maria Núria, pagesa de soca-rel, i el periodista Albert Requena. Pel que fa a la meva experiència, conec el trajecte sinuós que comporta la convivència: la necessitat de fer camins paral·lels deixant-se espai i llibertat, el saber estar sol i cultivar el benestar interior per compartir-lo, sense esperar mai que l’altre ens ompli “cap mena de buit”; tenir vida pròpia i acompanyar sense repenjar-se en l’altre ni fer-lo depenent de tu... Quants patrons per trencar, quants reptes compartits, quantes dificultats vitals per afrontar plegats... Hi pot haver infinitat de causes que desgastin una relació i no permetin –si és el cas– refer-la o renovar-la, però al capdavall, la parella té les arrels en l’amor i en un pacte implícit que no se sosté només amb voluntat sinó que requereix sinceritat i confiança. I d’alguna manera, també es nodreix de la poètica del desig d’estimar (penso en aquella pel·lícula extraordinària, In the Mood for Love, dirigida per Wong Kar-wai). Hi ha algun secret en les parelles que duren? Crec que és qüestió de complicitat i d’entesa, de cultivar l’art de saber comprendre’s sense judicis, de deixar caure els egos quan toca. Cada parella té una experiència que obeeix a les vivències pròpies.

La idea de “parella perfecta” és absurda. Estimar la imperfecció pot ser una garantia de longevitat. Jo he compartit a través de les xarxes la meva experiència en aquest sentit. Hi ha aspectes que em semblen significatius, com evitar les discussions inútils, saber parar i marxar fins que estàs amb calma per parlar sense perdre els estreps... Estimar l’altre com és i confiar en la capacitat de sortir-se’n de cadascú perquè, si et preocupes o dubtes, t’estàs –i l’estàs– enfonsant. “Soc molt fan de les parelles que duren”, em diuen en un comentari. Jo també.

A casa tenim un cartellet a l’entrada que diu: “Avui estic inestable.” Quan algú dels dos no està prou fi, se’l penja, així no ens hem de donar explicacions. Al cap dels anys, el sexe, la passió i l’amor continuen a la seva manera, mentre l’humor es manté intacte i el ciment que ho manté tot relligat –la tendresa meravellosa– va creixent imparable.