De reüll
Medellín
Quantes cicatrius suporta Medellín és una pregunta que no té resposta perquè seria tan aclaparadora com la ciutat. Una d’elles, l’assassinat d’Andrés Escobar, compleix 30 anys aquest estiu. El futbolista que va glaçar el cor amb la cara de tragèdia després del seu autogol contra els Estats Units en el mundial del 94 era tirotejat deu dies després a la seva ciutat per Humberto Muñoz Castro, conductor dels germans narcotraficants Pedro David i Juan Santiago Gallón Henao. Un any després, deu quilos de dinamita amagats a L’Ocell destruïen la icònica obra de Fernando Botero al parc San Antonio i mataven 23 persones un dia de mercat. “Vull que l’escultura quedi com a record de la imbecil·litat i de la criminalitat de Colòmbia”, va exigir Botero abans d’esculpir el 2000 un Ocell de bronze idèntic que ara llueix al costat del ferit. I entre tantes cicatrius, la gran ferida visible des de tot arreu: La Escombrera, una de les fosses comunes més grans de Colòmbia i d’Amèrica Llatina on hi van ser sepultades 459 víctimes del conflicte fins al 2004, segons la Jurisdicció Especial per a la Pau. Per no oblidar res s’alça el Museu Casa de la Memòria, que fa deu anys que posa noms i xifres al mapa del dolor. Com si el deure de memòria fos l’única rebel·lia possible dels decents.