Històries silenciades

Avança per la vorera a poc a poc, amb un pas desmarxat i fent sevir un carretó d’anar a comprar com a cooperador imprescindible dels seus moviments. Parla amb la dona que camina al seu costat. Li explica que els pares la van haver de posar a treballar quan tenia 12 anys i que, malgrat una vida laboral incessant, no es va poder jubilar fins als 67. Les arrugues disposades al llarg d’una pell colrada i els seus moviments a càmera lenta, com si arrosseguessin tones de dolor, conviden a imaginar una vida dura i marcada per l’escassetat. Ella va començar a treballar quan encara tenia edat per fer vestits a les nines i hi ha dones d’aquesta generació que als 12 anys ja n’acumulaven un parell barrejades en un món adult que no els tocava encara engolir. Imagino per un instant que deu pertànyer al grup de dones que van abandonar molt d’hora els estudis perquè a casa havien d’entrar més diners si la família no volia passar gana i que no disposen d’un sol paper que reconegui aquell esforç. Treballaven sense una assegurança que les cobrís, sense ni tan sols aspirar a unes condicions dignes, i sovint a canvi d’un plat a taula que d’aquesta forma els seus pares es podien estalviar. Després, podríem endevinar que va compaginar unes hores de feina amb la criança dels fills i que un bon dia es va adonar que ningú estava disposat a reconèixer la seva dedicació i que hauria de treballar intensament, i exigint una situació legal, per tenir accés a quatre duros un cop arribés l’edat de la jubilació. Un final d’etapa que moltes dones han hagut de situar més enllà dels 65 perquè els primers anys són completament invisibles. Observo la dona d’aspecte entranyable i mentalment la dibuixo pregant a una filla que mai depengui econòmicament d’un home. És la història silenciada de tantes i tantes dones.