Turisme. Titola i macarrons
Seguint els anteriors, parlem de fa mig segle. Vet ací que un dia vaig visitar un amic que, aprofitant les vacances –ambdós ja fèiem classe en instituts–, dirigia un petit establiment turístic dedicat a facilitar la pensió completa a grups de joves que hi feien estada estival. Ens saludem, ens asseiem i, mentre preníem cafè i xerràvem, ve una ajudant de cuina i, esverada, comunica al meu amic que la policia ha detingut el cuiner. El fet va eixorivir el director per dues raons, la més genèrica de la detenció d’una persona al seu càrrec i la puntual i urgent: calia garantir el dinar al centenar de boques que a la una irromprien al menjador.
“I per què l’han detingut, al cuiner?”, va inquirir el meu amic. La noia, amb subterfugis, mitges paraules, eufemismes i gestos, ens va fer saber que el cuiner s’havia barrejat amb la gentada del mercat –a la població costanera aquell dia el celebraven i als turistes els agraden aquestes coses– i, amb la bragueta oberta, refregava la titola erecta i fora dels pantalons pels culs de les dones que miraven les parades. Algunes atemorides i la resta indignades van increpar-lo vociferant i fou detingut pels municipals. Sí, al cap d’unes hores va sortir del jutjat, però, en l’entretant, i el dinar? Doncs a mals, remeis. Tant l’amic com un servidor sempre ens n’havíem sortit raonablement bé d’això de cuinar; els pisos d’estudiants, a més de viure-hi i compartir companyies, ens havien resultat uns bons camps de pràctica, grosso modo, culinària. I bé, aquell dia tocava un dels àpats més tòpics d’entre els que s’oferien (s’ofereixen?) a la joventut: macarrons de primer i escalopa –prima però de carn– de segon. Es tractava que, a la una, les plates de macarrons seguides de les d’escalopes aterressin a les taules del menjador i fossin devorades pels despreocupats estadants –l’incident protagonitzat pel cuiner no va transcendir–. L’únic entrebanc destacable va ser haver de repetir el sofregit dels macarrons perquè en el primer intent se’ns va cremar la ceba. No teníem pràctica de cuinar per a un centenar, ni de treballar amb cassoles de grans dimensions, ni de controlar la potència de foc de les cuinasses d’hotel. El segon intent va ser perfectament reeixit.
