Lladres

A la Catalunya actual, el pillatge, el saqueig i el vandalisme estan permesos si tens una quantitat considerable de calés i el passaport dels països adequats. Ho vam veure el juny d’aquest any, quan el passeig de Gràcia va restar ocupat durant uns dies per fer una exhibició de Fórmula 1. Mentre Catalunya maldava per rescabalar-se dels efectes d’una sequera causada per l’escalfament global i que havia deixat els pantans de gran part del país sota mínims històrics, el passeig de Gràcia es lliurava a un festival de soroll i crema de benzina que espero i desitjo que, per al nostre bé, tan aviat com sigui possible es consideri legalment com el que és: apologia de l’ecocidi. Segurament als edificis històrics del passeig de Gràcia tampoc els anaven gaire bé ni els decibels ni el CO2, però com que qui deteriorava l’art i el patrimoni eren empreses i pilots multimilionaris, i no pas activistes i científics en defensa del medi ambient i la salut pública, les mateixes administracions que demanen presó per als membres de Rebelión Científica que van ruixar les parets del congrés espanyol de remolatxa han considerat que aquí no havia passat res.

Un mes abans, Louis Vuitton ja s’havia carregat un tros del Park Güell de Barcelona, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, durant el muntatge d’una desfilada de moda per commemorar la copa d’Amèrica. La marca va pagar 3.552 euros per a la reparació del dany, i qui dia passa any empeny: el consistori barceloní, la Generalitat, el govern espanyol i Turisme de Barcelona havien firmat un acord per permetre als més rics dels rics utilitzar els indrets més emblemàtics de l’espai públic com el seu pati d’esbarjo particular, mentre se’n barrava l’accés als legítims propietaris, els veïns de la ciutat en particular i els catalans en general. Durant el temps que duri aquesta competició entre les grans fortunes mundials pagada amb els diners de les classes baixes, mitjanes i les altes que encara volen pagar impostos, els pocs veïns que queden a la Barceloneta necessitaran una acreditació per entrar al seu propi barri. Les administracions públiques no han volgut publicar quants milions d’euros en ajuts socials han donat les classes treballadores als organitzadors de l’esdeveniment.

La Copa d’Amèrica no és només un acte de vandalisme i saqueig dels recursos i béns de tots, també és un robatori esperonat per la Generalitat i l’Estat. És per això que els participants gaudeixen d’exempcions a l’impost de successions, al de societats i a l’IVA, així com també rebaixes a l’IRPF i bonificacions integrals de les aportacions en les cotitzacions a la seguretat social. Els participants, espectadors i treballadors amb alt poder adquisitiu de la copa d’Amèrica, a més a més de robar a les classes socials que els ajuden a pagar la festa, també els expulsaran de casa: segons el Sindicat de Llogateres, la Barceloneta ja és el barri amb els lloguers més cars del país. Tot això, evidentment, es fa amb la complicitat d’uns propietaris de béns immobles que fa temps que s’enriqueixen i viuen sense fotre brot a base d’esprémer un bé de primera necessitat com és l’habitatge. Es veu que no tenir un lloc on caure mort –o haver de comprar menys aliments a causa del seu encariment, com passa aquests dies a la Barceloneta– no genera inseguretat. La inseguretat la generen els manters perseguits pel Pla Endreça.

Un país que es ven el patrimoni, l’espai i els béns de primera necessitat és un país que no s’estima a si mateix. És un país que ha volgut planificar a consciència la seva economia per al benefici d’unes elits transnacionals que viuen de parasitar tot el que troben. Les elits locals van decidir desindustrialitzar el país –la indústria era un dels trets distintius de Catalunya en relació a Espanya– a canvi de ser els constructors i els majordoms dels grans lladres, saquejadors i vàndals de l’economia neoliberal. Una classe política que ha abandonat qualsevol pretensió de servir el poble ho ha permès perquè el seu objectiu és perpetuar-se en el poder al preu que sigui. De la mateixa manera que la realitat ha demostrat que Catalunya no s’independitzarà mai de l’espanyolisme si no defensa la llengua i la cultura catalanes, tampoc serà sobirana –i encara menys rica i plena– si no s’independitza d’un model econòmic que lliura els béns més preuats a un sector reduït de la població.