Aprendre d’Alemanya

El par­tit d’extrema dreta radi­cal Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), que sovint flir­teja i juga a l’equívoc amb tics neo­na­zis, ha gua­nyat les elec­ci­ons a Turíngia. Aquest és el pri­mer ter­ri­tori on el par­tit nazi va gover­nar (1930), en coa­lició amb els con­ser­va­dors. Si de manera aïllada aquest ja seria un fet pre­o­cu­pant, pel pas­sat d’Ale­ma­nya, pel seu pes econòmic i demogràfic a la UE i perquè aquesta for­mació d’ultra­dreta fa tan sols 11 anys que es va fun­dar, el neguit creix perquè aquest tri­omf de l’AfD –i el segon lloc a Saxònia, a tocar de la CDU– s’emmarca en l’ascens de l’extrema dreta a Europa –amb exem­ples a la majo­ria d’estats– i a tot el pla­neta. Tot fa pen­sar que l’AfD no gover­narà en cap dels dos ter­ri­to­ris perquè se li apli­carà l’habi­tual cordó sani­tari, però, mirant més enllà del nas, urgeix posar en marxa un procés de revisió per rever­tir les cau­ses de l’ascens de la ultra­dreta. El cordó sani­tari és neces­sari per pro­te­gir les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques de qui vol aca­bar amb la democràcia, però si no s’acom­pa­nya d’ini­ci­a­tiva política, més d’hora que tard els cor­dons es tren­ca­ran –la pressió sobre l’ala dreta de la CDU hi serà– o ja no seran sufi­ci­ents. Els par­tits sistèmics, tant els del tri­par­tit del govern fede­ral –soci­al­demòcra­tes, verds i libe­rals– com la CDU, no poden res­tar pas­sius ni un dia més. A Ale­ma­nya i a tot Europa convé apren­dre dels errors de l’última dècada. I esme­nar-los. L’ascens de la ultra­dreta és un fet mul­ti­cau­sal. L’apri­ma­ment de l’estat del benes­tar –autèntic matalàs social de qui té menys recur­sos–, l’empo­bri­ment de la classe mit­jana, la falta d’expec­ta­ti­ves d’ascens social dels joves pro­fes­si­o­nal­ment més ben for­mats de la història i la por dels par­tits tra­di­ci­o­nals d’esgar­rin­xar-se en el debat immi­gra­tori, han trin­xat la con­fiança dels ciu­ta­dans i els han empès a abraçar el dis­curs opor­tu­nista, sim­plista, xenòfob i men­ti­der de noves for­ma­ci­ons que han ocu­pat un espai erm per l’absència de relat i res­pos­tes de la política ins­ti­tu­ci­o­nal. Afe­gim-hi que la consciència de rebuig del que van sig­ni­fi­car els tota­li­ta­ris­mes a Europa s’ha anat debi­li­tant pel pas del temps i per la pèrdua de pes de l’huma­nisme en la for­mació inte­gral dels joves, i l’impuls de l’extrema dreta està ser­vit.