Teràpia antiestigma

Aviat farà 40 anys de l’aprovació per part de l’Estat espanyol de la llei general de sanitat del 1986, que va ser el primer pas d’una intensa reforma en l’àmbit de la psiquiatria i que començava tancant els centres d’internament clàssics per impulsar una atenció comunitària a les persones amb problemes de salut mental. Era un pas de gegant en el reconeixement dels drets d’aquests pacients, que, fins aleshores, no tenien ni veu ni vot. Un cop un ingressava al manicomi, quedava aïllat de tot i de tothom, a mercè d’un destí, com a mínim, incert.

L’any 2011, el recinte psiquiàtric de Sant Boi va esdevenir un parc obert, després de l’enderrocament del mur que durant 110 anys havia separat els malalts de la resta del món. L’objectiu d’aquest gest va ser augmentar la participació de les famílies i voluntaris, i contribuir a un procés d’integració social de les persones ateses al centre i fer visible la fi de l’aïllament.

D’aleshores ençà, l’àmbit de la psiquiatria ha canviat molt. Els professionals asseguren que la medicació i les teràpies actuals garanteixen vides estables en entorns compromesos. Això vol dir que les famílies i amics fan de suport a aquestes persones per acompanyar-los en processos de vida que no són fàcils. És per això que aquests familiars, aquests acompanyants, també necessiten el suport dels professionals, tant o més que el mateix usuari. Necessiten informació i assessorament, pràcticament de per vida, sobre les necessitats de la persona atesa. Però la realitat demostra que, a vegades, això no deixa de ser un miratge i que, sovint, l’entorn té serioses dificultats per afrontar aquests casos.

Aquest estiu hem viscut, a través dels mitjans de comunicació, l’assenyalament de què ha estat objecte la família d’una persona amb trastorn mental en un poble de Toledo. Els veïns han apedregat la casa familiar i han vandalitzat el cotxe del pare amb ratllades en què han escrit la paraula assassí. És aquest el model que defensava la llei aprovada l’any 1986? És evident que no. Els legisladors es van avançar tant al moment que vivien que la societat no estava preparada per assumir allò que els venia a sobre. Aquesta va ser una llei de bones intencions que hauria d’haver anat acompanyada de tot un seguit d’accions socials que, en 40 anys, no han arribat mai. En el moment de legislar, l’Estat no va posar els mitjans necessaris per garantir que la llei s’aplicaria en conseqüència i, encara ara, hi ha feina a fer.

en el cas de catalunya, hi ha molts professionals compromesos amb voluntat per continuar avançant en aquest camí, treballant per lluitar contra l’estigma i innovant per incorporar persones amb trastorn mental a la societat. Compartir espais lúdics, de treball i de veïnatge amb persones amb trastorn mental hauria de poder ser tan normal com fer-ho amb persones amb hipertensió o colesterol. Són comparables aquestes situacions? La veritat és que no ho sé, però hi ha professionals que treballen per consolidar els models de tractament a domicili, per fer atenció a l’entorn i per trencar amb uns prejudicis que, sovint, són benes als ulls.

El desconeixement, la por d’haver d’afrontar la incertesa de determinades situacions i la falta d’empatia són tres factors clau que expliquen les dificultats d’integració que tenen les persones amb trastorn de salut mental. Això, sovint, els dificulta la relació social i els obliga a viure situacions de soledat que no fan res més que accentuar determinats trastorns i dificultar l’èxit de determinades teràpies.

Tancar els antics manicomis per normalitzar la salut mental és un pas de gegant que demostra la mirada progressista dels legisladors de l’època, però perquè la llei arribi al carrer falten persones que facin de corretja de transmissió. A Sant Boi de Llobregat, Torrents d’Art ofereix tallers i cursos vinculats a projectes artístics en què persones amb trastorn mental i persones sense trastorn mental (alguns amb hipertensió; d’altres, amb colesterol...) conviuen en un espai lúdic. Cap dels integrants d’aquests tallers coneix els problemes de salut de l’altre (tret que s’ho vulguin explicar) i comparteixen espai i interès: l’art. Alguns ho fan com a teràpia perquè tenen un problema de salut mental i troben en l’art una forma d’expressar allò que porten a dins. D’altres ho fan perquè, sense diagnòstic, tenen la necessitat d’expressar allò que porten a dins. Diuen que és com fer teràpia.