Llegenda idiota

La llegenda idiota de la mala sort que acompanya el divendres 13 és un relat que s’ha incubat a la cultura popular (i sovint ignorant) al llarg del temps, com el símbol del gat negre travessant per davant o del pas suposadament letal per sota d’una bastida. Alimentat per supersticions, aquest dia es converteix, per a segons qui, en un mantell d’inquietud, un teló de fons que suggereix l’imminent adveniment de la desgràcia. Com si de merdes no n’hi haguessin cada dia. El divendres s’associa a la crucifixió de Jesús i el número 13 és directament símbol de cataclisme, lligat a la tradició de Judes, qui era el tretzè deixeble a l’Últim Sopar. La religió, una vegada més, tocant el que no sona i menjant l’olla a la penya sense gaire recursos intel·lectuals. Aquesta convergència de dissorts sense fonament i sense cap argumentació científica ha donat lloc a un seguit d’esdeveniments desafortunats que, com a narratives primer rurals i després urbanes, es repeteixen a cada cantonada. Des d’accidents de trànsit a pèrdues econòmiques, el divendres 13 s’ha convertit en un dia de precaució amb serrells mal tallats de psicosi. Com les ombres que s’allarguen en el crepuscle, la llegenda idiota persisteix al llarg de la fletxa del temps, desafiant la lògica i recordant el caràcter efímer de la sort. En un món regit per la raó –és un dir–, potser l’autèntic absurd és aferrar-se a creences que ens allunyen del viure ple i ens retornen a la cova primitiva de la incultura. Perquè, al capdavall, cada dia conté la seva pròpia màgia o la seva pròpia merda, sense importar què marqui el calendari.