Exercici

Tots compartim la idea, sembla, que fer exercici és saludable. És una idea basada en la contrària: que el sedentarisme és perjudicial, i, per tant, si estar-se quiet és dolent, moure’s ha de ser bo.

A mi m’agrada fer exercici, però aquest gust personal és compatible amb un cert escepticisme sobre la seva utilitat. Temo que està naixent una devoció massa genèrica i massa radical per l’esforç físic, la conveniència del qual depèn, molt probablement, de cada persona i de cada circumstància. Fer exercici és com aprimar-se: no és aconsellable per a tothom, digui el que digui la moda, o les normes generals de la salut, que pel fet de ser generals són sempre parcialment vàlides, només.

L’altre dia veia, en un carrer de Barcelona, un noi jovenet que circulava en bicicleta, amb una admirable demostració de potència… embolicat en la fumera que produïa un autobús. Anava movent-se entre vehicles que intoxicaven l’aire, però el noi estava convençut, segurament, que anar en bicicleta era més sa –pel famós exercici, etc.– que anar en cotxe. Jo no puc donar cap explicació tècnica, i admeto que pugui estar ben equivocat, però sospito que el fet de pedalejar amb energia, d’augmentar el ritme i la profunditat de la respiració en un ambient tòxic no és precisament saludable. En un camí de bosc seria una altra cosa, però al carrer d’Aragó sembla que el més prudent és respirar el menys possible, i circular dins un cotxe amb les finestretes tancades. Això no té res a veure amb l’ideal: aconse[guir] una disminució del trànsit contaminant i aleshores fomentar el ciclisme i el pedestrisme ciutadà. Veure els ciclistes pels carrers d’Holanda no fa angúnia, però no sé si la mateixa activitat en els nostres carrers és mèdicament recomanable. Potser algun lector podrà orientar-nos amb la seva autoritzada opinió.

També és dubtós que els exercicis i els esports practicats el cap de setmana siguin aptes per a tots els executius i els oficinistes que gairebé no es belluguen de dilluns a divendres. El canvi sobtat i violent de costums ha provocat, més d’una vegada, crisis fatals. No tots els cors, ni totes les columnes vertebrals, ni tots els músculs poden resistir un xoc massa exigent i ocasional. De la mateixa manera que qui està acostumat a fer gimnàstica cada dia es troba malament si no en pot fer, qui habitualment no fa esforços físics pot ser víctima de les ganes de compensar intensivament la seva passivitat. Hi ha persones que arriben a edats molt avançades i ho atribueixen a la vida sana, al règim alimentari, a les llargues passejades. És probable que tinguin raó. Si els haguessin obligats a anar de banquet en banquet i de sofà en sofà, segurament s’haurien mort. Però tampoc no podem negar que hi ha d’altres persones que s’han fet saludablement vells sense anar a la platja a banyar-se i a prendre el sol, menjant tot allò que “els ha de fer mal”, i s’han passat hores i hores asseguts en una butaca, llegint o xerrant, i fumant-se cigars de pam. Si els ho haguessin privat, potser s’haurien marcit. Jo crec que hi ha unes normes bàsiques molt assenyades: no fer excessos en el menjar, en el beure, en el fumar; procurar de respirar aire net i mantenir-se “en forma”, com se sol dir; etcètera, etcètera. I un cop valorades les normes, és igualment assenyat d’admetre que no hi ha cap ésser humà que respongui –físicament i psicològicament– a les exigències d’una norma; cada ésser humà és una curiosa i misteriosíssima excepció.

(Agrairia al lector que signa Enric Pagès que tingués la cortesia de proporcionar-me la seva adreça.)