Exercici

Tots com­par­tim la idea, sem­bla, que fer exer­cici és salu­da­ble. És una idea basada en la contrària: que el seden­ta­risme és per­ju­di­cial, i, per tant, si estar-se quiet és dolent, moure’s ha de ser bo.

A mi m’agrada fer exer­cici, però aquest gust per­so­nal és com­pa­ti­ble amb un cert escep­ti­cisme sobre la seva uti­li­tat. Temo que està nai­xent una devoció massa genèrica i massa radi­cal per l’esforç físic, la con­veniència del qual depèn, molt pro­ba­ble­ment, de cada per­sona i de cada cir­cumstància. Fer exer­cici és com apri­mar-se: no és acon­se­lla­ble per a tot­hom, digui el que digui la moda, o les nor­mes gene­rals de la salut, que pel fet de ser gene­rals són sem­pre par­ci­al­ment vàlides, només.

L’altre dia veia, en un car­rer de Bar­ce­lona, un noi jove­net que cir­cu­lava en bici­cleta, amb una admi­ra­ble demos­tració de potència… embo­li­cat en la fumera que produïa un autobús. Anava movent-se entre vehi­cles que into­xi­ca­ven l’aire, però el noi estava con­vençut, segu­ra­ment, que anar en bici­cleta era més sa –pel famós exer­cici, etc.– que anar en cotxe. Jo no puc donar cap expli­cació tècnica, i admeto que pugui estar ben equi­vo­cat, però sos­pito que el fet de peda­le­jar amb ener­gia, d’aug­men­tar el ritme i la pro­fun­di­tat de la res­pi­ració en un ambi­ent tòxic no és pre­ci­sa­ment salu­da­ble. En un camí de bosc seria una altra cosa, però al car­rer d’Aragó sem­bla que el més pru­dent és res­pi­rar el menys pos­si­ble, i cir­cu­lar dins un cotxe amb les fines­tre­tes tan­ca­des. Això no té res a veure amb l’ideal: aconse[guir] una dis­mi­nució del trànsit con­ta­mi­nant i ales­ho­res fomen­tar el ciclisme i el pedes­trisme ciu­tadà. Veure els ciclis­tes pels car­rers d’Holanda no fa angúnia, però no sé si la mateixa acti­vi­tat en els nos­tres car­rers és mèdica­ment reco­ma­na­ble. Pot­ser algun lec­tor podrà ori­en­tar-nos amb la seva auto­rit­zada opinió.

També és dubtós que els exer­ci­cis i els esports prac­ti­cats el cap de set­mana siguin aptes per a tots els exe­cu­tius i els ofi­ci­nis­tes que gai­rebé no es bellu­guen de dilluns a diven­dres. El canvi sob­tat i vio­lent de cos­tums ha pro­vo­cat, més d’una vegada, cri­sis fatals. No tots els cors, ni totes les colum­nes ver­te­brals, ni tots els músculs poden resis­tir un xoc massa exi­gent i oca­si­o­nal. De la mateixa manera que qui està acos­tu­mat a fer gimnàstica cada dia es troba mala­ment si no en pot fer, qui habi­tu­al­ment no fa esforços físics pot ser víctima de les ganes de com­pen­sar inten­si­va­ment la seva pas­si­vi­tat. Hi ha per­so­nes que arri­ben a edats molt avançades i ho atri­bu­ei­xen a la vida sana, al règim ali­men­tari, a les llar­gues pas­se­ja­des. És pro­ba­ble que tin­guin raó. Si els hagues­sin obli­gats a anar de ban­quet en ban­quet i de sofà en sofà, segu­ra­ment s’hau­rien mort. Però tam­poc no podem negar que hi ha d’altres per­so­nes que s’han fet salu­da­ble­ment vells sense anar a la platja a banyar-se i a pren­dre el sol, men­jant tot allò que “els ha de fer mal”, i s’han pas­sat hores i hores asse­guts en una butaca, lle­gint o xer­rant, i fumant-se cigars de pam. Si els ho hagues­sin pri­vat, pot­ser s’hau­rien mar­cit. Jo crec que hi ha unes nor­mes bàsiques molt asse­nya­des: no fer exces­sos en el men­jar, en el beure, en el fumar; pro­cu­rar de res­pi­rar aire net i man­te­nir-se “en forma”, com se sol dir; etcètera, etcètera. I un cop valo­ra­des les nor­mes, és igual­ment asse­nyat d’adme­tre que no hi ha cap ésser humà que res­pon­gui –física­ment i psi­cològica­ment– a les exigències d’una norma; cada ésser humà és una curi­osa i mis­te­riosíssima excepció.

(Agrai­ria al lec­tor que signa Enric Pagès que tingués la cor­te­sia de pro­por­ci­o­nar-me la seva adreça.)