El lector escriu

La Trinca Punt 2

En la tran­sició, quan la majo­ria de la soci­e­tat cata­lana i els par­tits que la repre­sen­ta­ven mal­da­ven per tro­bar un encaix satis­fac­tori entre Cata­lu­nya i Espa­nya, i l’inde­pen­den­tisme es refu­gi­ava en par­tits extra­par­la­men­ta­ris, La Trinca va iro­nit­zar sobre el dilema can­tant “no se puede que­rer dos muje­res a la vez y no estar loco”. Ara, quasi 50 anys després, la cosa s’ha acla­rit una mica. Hi ha dos cor­rents majo­ri­ta­ris, uns cre­uen que no hi ha encaix i cal mar­xar, i els altres pen­sen que hi ha el que hi ha i si no t’agrada, paciència. Lògica­ment a amb­dues ban­des hi ha gent d’esquer­res, de dre­tes, de cen­tre i ultres. Però hi con­ti­nua havent “cora­zo­nes partíos”; en un dels cor­rents n’hi ha que estan ara entre dos amors: la inde­pendència i l’esquerra, i aquest cop han triat esquerra espa­nyola, rega­lant la Gene­ra­li­tat a qui no l’hau­ria ocu­pat sense la seva clau­di­cació. Per arri­bar a la inde­pendència cal un poble mobi­lit­zat, el Par­la­ment i el govern. Quan les dues pri­me­res no hi són, rega­lar la ter­cera és un suïcidi. Si ho han fet perquè estan “locos” rai, si ho han fet estant en la seva ple­ni­tud de judici, això és més greu.

Bràfim (Alt Camp)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.