Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Carta a Madrid

He enviat al director del diari “El País” una carta que pot interessar els lectors de l’Avui. Diu:

He llegit l’editorial publicat el dia 12, titulat “Un idioma”. A més de felicitar-lo per una sèrie d’encertades observacions sobre les modes empobridores de la llengua, he de comentar la seva afirmació: “Aquest idioma (es refereix a l’espanyol o castellà) no vol ofendre ningú. No vol introduir-se en els altres, ni desplaçar-los; no vol ser centralista, únic, hegemònic, imperial o dominant…”

És evident que un idioma no vol res, i per això el castellà em mereix, culturalment, respecte, però els qui el parlen poden voler –políticament– molt, i malament. Com que fora de Catalunya hi ha una greu desinformació sobre aquest tema, em permeto de recordar als seus nombrosos lectors les instruccions cursades per Felip V als corregidors de Catalunya recomanant “el mayor cuydado en introducir la lengua castellana con las providencias más disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado”, I, entre moltes d’altres, les següents disposicions: reial cèdula d’Aranjuez (1768) “para que en todo el Reyno se actue y se enseñe en lengua castellana”; decret (1773) obligant a dur la comptabilitat en castellà; reial cèdula (1780) imposant la gramàtica castellana a totes les escoles; llei del Notariat (1862) que obligava a redactar tots els documents en castellà; reial ordre d’Isabel II (1867) disposant que no siguin admeses a la censura les obres dramàtiques exclusivament escrites en qualsevol dels “dialectes” de les províncies d’Espanya; reial decret de Romanones (1902) que ordenava que el catecisme fos ensenyat en castellà a les escoles de Catalunya, País Valencià, Balears, País Basc i Galícia.

Pel que fa a Catalunya, tot això –i el que seguí– era un atac radical a un idioma usat normalment, des de segles, en la vida cultural, religiosa, administrativa i política, i davant d’aquestes proves caldrà admetre que el castellà ha actuat històricament com un idioma –recollint les paraules de l’editorial citat– centralista, únic, hegemònic, imperial i dominant.

M’agradaria haver ajudat una mica els no catalans a entendre el que passà –a les escoles no s’ensenya aquesta “història”– i, per tant, a entendre la justícia de la necessària restauració del català en els àmbits dels quals fou “desplaçat”.

Totalment d’acord amb la seva darrera frase: “Però és la llengua, i no l’Estat, allò que és consubstancial amb la vida dels homes”. Tan d’acord, que fa anys dèiem el mateix a Catalunya, i pel fet de dir-ho molts catalans foren implacablement perseguits; avui hem millorat, en certa manera: quan reclamem una cosa tan lògica com la nostra llengua en els nostres mitjans de comunicació social –que també són “consubstancials amb la vida dels homes”– apareixen simplement obstacles operatius, factors conjunturals i d’altres eufemismes idiomàtics que el seu editorial, precisament, denuncia tan oportunament.

Moltes gràcies per l’atenció dedicada a aquestes ratlles, i una cordial salutació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.