El sofà derrotista

Part de l’independentisme està enfonsat dins una percepció derrotista. Hi ha elements que avalen aquesta percepció, però és una percepció induïda interessadament, ja sigui des de fora l’independentisme, per esclafar-lo, o des de dins, per justificar certes estratègies sectàries. Sense tergiversar la veritat, podem mantenir i demostrar que no ens han derrotat. Malferits, sí, derrotats, no. L’1 d’Octubre és una victòria històrica. La gestió que en van fer alguns polítics, sí que va ser l’escenificació d’una derrota. Estar a la presó o a l’exili no és cap derrota en si mateix, sí que ho és quan se cedeix al xantatge de beneficis personals a canvi de condicionar el dret a l’autodeterminació. La llei de l’amnistia també és una victòria –en aquests moments parcial– malgrat la contraofensiva de la judicatura. La lluita contra les extradicions per parts dels exiliats també són una victòria internacional, gens fàcil donat l’entramat d’interdependència dels estats europeus. Que el català es parli al Congrés, també és una victòria, més que simbòlica, ja que té conseqüències en la promoció dels usos del català als Països Catalans, cosa que n’ampliarà l’impacte quan finalment es pugui parlar català al Parlament Europeu. Cap d’aquestes victòries va anar signada amb una renúncia política, cosa que sí que va passar amb els indults. Ara també han renunciat a un govern sobiranista –forçant una repetició electoral– a canvi d’un hipotètic nou finançament gestionat pels del 155. Puigdemont no va poder venir a l’enterrament de la seva mare, però va venir a plantar cara a aquesta hipocresia colonialista. Estirant el fil de Tarradellas, però amb un ús molt significatiu del plural, contra el derrotisme, va enarborar: “Encara som aquí!” Restarem al sofà aquest Onze?