El gran error

Illa: 42 escons. Majoria: 68. L’independentisme s’ha acabat, diuen. El gran error. Per saber per on van les coses, comptem. Els nombres ens esclareixen els discursos. Si no els manipulem amb mots.

En les recents eleccions al Parlament de Catalunya, els escons de l’independentisme han guanyat. Sona estrany, oi?, perquè no cessem de dir per tots els mitjans possibles i en les converses de cafè, que tot plegat se n’ha anat al vent. Nombres: la majoria al Parlament són 68 escons. Quants n’ha obtingut el vot que diu amb paperetes que es vol un Estat català lliure. Junts: 35. ERC: 20. CUP: 4. Sílvia Orriols: 2. Són 61 escons que voten llibertat. I si hi afegim els 6 dels Comuns arribem als 67 –sobre els 68 necessaris. Si us plau, deixem d’enganyar-nos. Certament, el poble està desenganyat. Imaginem per un moment que no ho estigués. Quina majoria arribaríem a ser els ciutadans que posem la papereta per un Estat català? Per contra, i com sol passar a l’hora de les coalicions per a fer govern, el president de la Generalitat de Catalunya, Sr. Salvador Illa, compta amb 42 escons.

El miratge del mètode democràtic vigent. Qui té majoria en les eleccions sovint se’n va a l’oposició. Les minories, amb tractes i pactes, sovint aconsegueixen el poder de les presidències. I a la majoria de la població no li vinguem amb jocs de rol. Veuen el seient que s’alça per damunt de tot. Veuen el poder. Que ningú no ens vingui amb cabòries ni amb embolics. Qui va traspassar triomfant pel mig del semicercle de diputats del Parlament i s’alçà triomfant al faristol fou el representant del PSC, Sr. Salvador Illa. Amb el vot de 42 sobre 68. I apareix com el guanyador impol·lut de les eleccions al Parlament de Catalunya. Mètode per a aconseguir que amb 42 vots el diputat Illa passés a triomfar per damunt de 61 independentistes més els 6 dels Comuns. Fou l’acord amb ERC i Comuns. De franc, aquest vot? No, sempre que calen coalicions, sempre hi ha un joc semisecret, fet generalment als soterranis de les institucions. En aquest cas foren els 20 vots d’ ERC i els 6 dels Comuns que van signar la clau de la caixa, a canvi del brillant 68 que donava la glòria a Salvador Illa.

Les alertes es van projectar netament. Tot i el tarannà del M.H. President de la Generalitat de Catalunya Salvador Illa, tot i l’ estil retòric nítid, impecable, el núvol d’aquella processó de Via Laietana li envoltava els mots. Tot i el rumor que ha corregut arreu, “és un polític del 155”, malgrat tot, el president, amb sang freda, seguí amb l’estil, fins i tot accentuat, per respondre a les desqualificacions del diputat Sr. Batet. “Ja sap que jo a vostè l’aprecio profundament.” Només se li escapà el ruixat envers la diputada Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll. I Marta Vilalta li recordà que el vigilarien minuciosament per a saber si complia el tracte. I Albiach s’hi afegí. Si ens aturem en aquesta primera part, veiem clar que el president sap que ha de fer molta bondat. Que té un seient interí, que el poden fer saltar en un no-res. No pot oblidar aquell nombre terrible de 42 escons dels 68 que calen. Sap que ERC i Comuns li donen el vot que li permet travessar triomfant el passadís del semicercle de diputats fins a l’altar del faristol. Però també sap, el president, que no el poden abandonar. Sap que no fan majoria. Per 1 escó. Però normativa mana.

Després d’ aquest primer temps, l’enjòlit l’ha protagonitzat el Sr. Batet, en nom de Junts. Retreu al govern la “feblesa”, i segueix: “Tenim govern de part.” “El govern Illa és espanyolista, no té credibilitat i comença amb mal peu”... I s’ apunta també a vigilar el president. “Vetllarem perquè no hi hagi retrocessos de país, en termes nacionals, de progrés i de benestar.” I acaba, radiant: “Som l’alternativa que treballarà per als 8 milions de catalans.” Només s’acabaria aquí, el discurs Batet? No. Ara tocava parlar dels seus aliats d’ERC. I ara no podem seguir-lo més, diputat. La imatge d’aquella fugida de Junts del govern de la Generalitat, que comptava amb el 52% del vot del cens, aquell deixar sol el M.H. President Sr. Pere Aragonès, en minoria d’un govern amb majoria absoluta, difícilment es fondrà mai. Perquè van deixar a l’estacada el vot més brillant que mai ha tingut l’independentisme. Un vot de iure, amb el mètode que la democràcia ens imposa. Mai, mai, podrem entendre com van ser capaços de destruir un vot que la població havia emès.