Una tardor per rectificar

Dei­xem enrere la pri­mera Diada en més d’una dècada en què el car­rer i les ins­ti­tu­ci­ons tran­si­ten per car­rils diver­gents. Amb l’inde­pen­den­tisme fora del Palau de la Gene­ra­li­tat després de dei­xar-se per­dre a les urnes aque­lla majo­ria històrica del 52% –que es va des­fer com un terròs de sucre per la guerra entre ERC i Junts, i el des­in­terès de la CUP per pres­si­o­nar cap a la uni­tat–, i amb un estrany regal de la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat al PSC, a Cata­lu­nya hi reg­narà durant força temps la pax soci­a­lista. De fet, a banda i banda de la plaça de Sant Jaume. Tant Sal­va­dor Illa com Jaume Coll­boni gover­nen ara plàcida­ment en mino­ria, amb l’aval més o menys explícit dels Comuns i ERC, i amb una opo­sició des­en­cai­xada per les guer­res dins del bloc inde­pen­den­tista, i amb els apa­rells de par­tit en cons­trucció –Junts i la CUP– o en des­trucció –ERC–, en espera que aquesta tar­dor tots tres par­tits siguin capaços de refor­mu­lar lide­rat­ges i fulls de ruta. I això no només passa per tenir una bona estratègia i ser capaços de refer ponts per crear les con­di­ci­ons de con­fiança que van per­me­tre l’1-O, sinó, i sobre­tot, per ser capaços d’apar­car egos, guer­res per­so­nals, rancúnies i fins i tot odis.

Altra­ment, con­dem­na­ran tot un movi­ment a qua­tre anys, pel cap baix, de l’auto­no­misme més estricte. El mateix pre­si­dent Sal­va­dor Illa ha estat ben explícit. Tre­ba­llarà per a una Cata­lu­nya que tindrà com a full de ruta únic la gestió de l’auto­no­mia i el nul con­flicte ins­ti­tu­ci­o­nal, retor­nant a la pan­ta­lla ante­rior a l’inici del procés: “Cata­lu­nya no vol ser ni més ni menys.” Una pax soci­a­lista que retorna el país a la llei i l’ordre espa­nyols, per tarannà i també per ges­tos simbòlics que no pas­sen des­a­per­ce­buts: la ban­dera espa­nyola torna a for­mar part de la ico­no­gra­fia del Palau de la Gene­ra­li­tat, i segon, feia set anys, des de l’1-O del 2017, que un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat no rebia un monarca espa­nyol. A més, és l’aritmètica tan com­plexa, tant a Bar­ce­lona com a Cata­lu­nya, la que dona més garan­ties de roman­dre en el poder als dos líders del PSC en soli­tari. Tots dos tenen una cer­tesa gai­rebé abso­luta que podran esgo­tar els seus man­dats sense des­pen­ti­nar-se gaire. Perquè no hi ha cap alter­na­tiva real de treure’ls de la cadira.

De fet, aquesta Diada ha que­dat demos­trat que l’inde­pen­den­tisme polític ha dei­xat pas­sar massa trens des d’aquell 1 d’octu­bre del 2017. Massa gent s’ha que­dat a casa en no sen­tir-se inter­pel·lada política­ment per uns par­tits que a hores d’ara no ofe­rei­xen gaire res més que una pro­posta de super­vivència en aquesta tra­ves­sia pel desert. No hi ha debats ideològics ni estratègics que facin pen­sar al car­rer que els pròxims anys no seran naci­o­nal­ment blancs en mans del PSC i el PSOE. En canvi, el car­rer con­tem­pla atònit com un par­tit històric com ERC es des­tru­eix inter­na­ment i des­tru­eix alhora un patri­moni polític de gai­rebé un segle per una guerra fra­tri­cida entre unes poques per­so­nes que cre­uen que el par­tit de Macià i Com­panys els per­tany i que no són capa­ces de dei­xar al marge els egos i les ànsies de poder i reco­nei­xe­ment, en un espec­ta­cle total­ment man­cat d’ètica.

Sigui com sigui, aquesta tar­dor Junts, ERC i la CUP hau­ran de tro­bar la manera de convèncer els cata­lans en els pròxims qua­tre anys que, perquè un país avanci no només cal pax, també con­fron­tació democràtica de pro­jec­tes i revol­tes soci­als. I que per a això també calen les estruc­tu­res de par­tit. Amb noves cares, noves idees i, sobre­tot, mane­res més ètiques de fer política. Hi estan obli­gats, perquè el car­rer sem­pre ha res­post i mai no els ha dei­xat a l’esta­cada tot i que n’ha tin­gut motius. Aquesta Diada n’ha estat un exem­ple. Desànim, des­con­fiança, falta d’il·lusió. Però nova­ment als car­rers.

En qual­se­vol cas, si l’inde­pen­den­tisme polític vol tor­nar a tenir la pilota al seu ter­rat, haurà no només de refor­mu­lar-se estratègica­ment, sinó de recu­pe­rar el vin­cle per­dut amb el car­rer. A les urnes, però sobre­tot amb uni­tat d’acció en aquests pròxims qua­tre anys. Una fita, fran­ca­ment, que ara mateix sem­bla utòpica. No s’observa cap volun­tat dels par­tits de refer ponts, i la soci­e­tat civil orga­nit­zada està massa esca­mada per tor­nar a con­fiar en aquests par­tits. Per sort, la par­tida és llarga i l’inde­pen­den­tisme ens té acos­tu­mats a grans girs de guió.