Hipocresia i unitat

La unitat ha tornat a ser el clam de fons de la Diada d’aquest any. L’han reclamada, des de dalt, els presidents d’Òmnium, Xavier Antich, i de l’ANC, Lluís Llach. Ho han fet, també, altres representants d’entitats i organitzacions i ho han corejat i aplaudit, des de la base, desenes de milers de ciutadans des dels carrers i des de totes les plataformes que recullen i transmeten l’opinió pública. Fins aquí la poesia. La prosa, que malauradament se sol escriure en paràgrafs de 280 caràcters, és més crua i diu coses diferents. Diu que ja no és veritat que sortim als carrers sense mirar, ni preguntar, ni importar-nos quina militància o quins matisos ideològics duen al cim les persones que ens acompanyen en la reivindicació sobiranista. Diu que ara tothom mira de reüll a cada cantonada, que cada discrepància sembla una traïció, que tothom duu filtres de puresa per jutjar els altres i que ningú no dubta a malparlar de qui no està tallat pel mateix patró. Diu que centenars de milers d’independentistes ja no van a les manifestacions perquè no els agraden els que sí que hi van o els que les convoquen. Diu que s’estan recollint els fruits de l’egocentrisme i l’egoisme que, a Catalunya, han dominat la política independentista en els darrers set anys. I diu, també, que aquestes xacres no afecten només els capdavanters de les formacions polítiques i cíviques, sinó tothom que s’ha deixat endur per les fílies i les fòbies que s’han sobreposat a la causa comuna. Hem convertit l’1 d’Octubre en un mite però n’hem desaprès la lliçó principal. I no la tornarem a aprendre fins que no siguem capaços d’entendre que a la taula de la unitat hi ha de ser tothom que comparteixi l’objectiu d’una Catalunya sobirana, des de la dreta fins a l’esquerra. I, sobretot, que, perquè arribi a ser una convicció col·lectiva, la unitat ha de ser primer una convicció individual.