Llàgrimes

Les llàgrimes incontrolades, aquelles que apareixen de manera totalment inesperada mentre prens un cafè amb llet de civades o bades davant d’un aparador sense veure gaire res, són un torrent d’emocions que desborden el cor. En dècimes de segon, el somriure s’esquerda i un oceà d’aigua salada que no sabies ni que tenies et regalima galtes avall, desafiant el control que sempre has mirat de contenir. Aquestes malparides poden ser la culminació de la tristesa acumulada, el reflex d’un trauma ancestral no superat o, senzillament, la manifestació física del col·lapse mental que tragines fa temps. Sense previ avís, aquesta mostra de vulnerabilitat o de fragilitat et recorda que ets humà, revelant al mateix temps que, darrere de la cuirassa de la racionalitat, hi resideix un ésser sensible, propens a les commocions de l’ànima. Llavors et converteixes en una tempesta que esclata en el cel canicular, que vol dir de ple estiu. Les llàgrimes són el llenguatge sense la timidesa de les paraules. El relat físic que explica històries que de vegades no podem –o no sabem– expressar. Actrius silencioses moltes vegades mancades d’un guió aparent, les llàgrimes afloren de les conjuntives oculars com si obeïssin a una crida interior. Els científics suggereixen que la llàgrima és un mecanisme biològic per alliberar tensions ocultes o per equilibrar el nostre univers emocional. Els poetes, en canvi, les descriuen com el llenguatge críptic de l’esperit, el xiuxiueig dels secrets que no sempre comprenem. Deia Plató que cada llàgrima ensenya una veritat als mortals. On van les llàgrimes que no es ploren?