El cap de l’oposició

Superada la investidura estival, el nomenament de president i consellers i la Diada, comença un curs polític que de fet no acabarà d’arrencar fins al 8, 9 i 10 d’octubre amb el debat de política general al Parlament. Han passat cinc mesos de les eleccions avançades del 12-M, temps més que suficient perquè la classe política es reorganitzi amb els respectius congressos d’octubre i novembre i vagin per feina per treballar per a la ciutadania, principal objectiu de tot plegat.

El nou govern Illa està en marxa i ara cal que l’oposició també defineixi la seva feina. Va ser en l’època de Pasqual Maragall que es va instaurar la figura del cap de l’oposició després d’haver-se queixat en reiterades ocasions davant Jordi Pujol de no tenir aquest reconeixement i de no ser cridat mai a consultes per l’aleshores president. Des de llavors (1999) existeix aquesta figura. Rep una remuneració d’un complement d’uns 30.000 euros a l’any, disposa de despatx i cotxe oficial i es considerat protocol·làriament honorable com ho són els consellers de la Generalitat. A banda de Maragall, han estat caps de l’oposició al Parlament Artur Mas, Joaquim Nadal, Pere Navarro, Inés Arrimadas i Salvador Illa en la passada legislatura, que fins i tot com Pasqual Maragall convocava periòdicament un govern a l’ombra. Va ser especialment significatiu un viatge de Maragall com a president de la Generalitat a la Xina en el qual va ser acompanyat pel llavors cap de l’oposició, Artur Mas. Un fet de gran obertura de mides en què l’oposició, en la pràctica, no va poder criticar el viatge i el seu objectiu.

En aquesta legislatura tocaria ser cap de l’oposició a Carles Puigdemont. No ho serà. És més que probable que se situï com a president de Junts i mantingui l’escó a distància a l’espera dels tribunals. En principi, exercirà aquesta tasca Albert Batet. El seu paper serà clau en un Parlament fragmentat de vuit grups diferents que segons per on decantin pot esdevenir una olla de grills.