Tot esperant el paper

Aquests dies de setembre la poma va a tota velocitat en pobles com Sant Pere Pescador. Lloc mariner, municipi de platja amb l’arenal més salvatge de tots, territori de campistes de crema solar i perfum de graellada, però, abans que cap altra cosa, indret de pagès que a les portes de la tardor s’afanya en la collita de la fruita.

Les fileres inacabables de pomeres porten molta feina, són moltes les caixes que esperen buides i apilades al costat del primer arbre de cada rengle, per això a primeríssima hora del matí els carrers del poble són un eixam de treballadors en bicicleta que es dirigeixen als camps, jornalers en el sentit pur del terme.

És la vida dels contrastos, la dels turistes de vacances tardanes que s’aixequen amb el primer sol i desfilen encara amb calça curta pel carrer Major amb destinació al forn acabat d’obrir, convivint amb la imatge dels homes –majoritàriament són homes, d’origen africà– abrigats, perquè a primera hora ja fa fred, a cavall de la màquina de pedals que els mena al jornal.

Això de jornal és la paraula clau. Hi ha un mot francès que casa a la perfecció aquesta imatge matinal de Sant Pere amb el sentit que vol tenir aquest article: journalisme, que vol dir periodisme i que prové del llatí diurnus, de cada dia, de cada jorn, que és això el que fa el periodisme, ser-hi sempre, primavera, tardor, hivern i, també, estiu, quan tot s’aquieta i sembla que no hi ha notícies.

Però ja se sap, “l’agost tranquil és un mite!”. Ho cridava aquell i ho saben a la perfecció un altre tipus de santperencs que cada dia de cada dia protagonitzen un ritual atàvic que vist amb ulls del segle XXI mereixeria el corresponent reconeixement institucional a través d’un acte positiu de protecció. Són gent que ha de ser declarada patrimoni cultural, bé immaterial a preservar com els segadors a què es fa homenatge en la festa de Deltebre o els pescadors a qui es complimenta en la Festa de la Sal de l’Escala o els atrevits raiers que desafien cada estiu les aigües de la Noguera Pallaresa.

Són els últims lectors de premsa escrita. Gent de dits amb olor de tinta que cada matí es concentren a l’exterior de la llibreria Gemma, el punt de venda de premsa del poble, a esperar que arribi la furgoneta de les notícies. Com si el vehicle en qüestió fos portador d’un cofre dels tresors, una càrrega de misteris i sorpreses, hi ha gent, hi ha molt bona gent, que encara acudeixen cada matí de cada matí a buscar el seu paper imprès de notícies.

Els és igual l’hora en què el diari acabi a les seves mans. En alguna ocasió l’espera s’allarga fins a les 9 del matí, quan, probablement, aquelles noves que es van fer imprimir la nit anterior ja han caducat víctimes de la voracitat i la bogeria en què ha derivat el món de la informació de l’era digital. Els és igual, allò que els importa és el paper i la veritat que hi va escrita.

Els pacients lectors de diaris de Sant Pere Pescador són herois anònims. De fet, gairebé tots surten d’esquena a la fotografia que il·lustra aquesta crònica. No ho són, d’anònims, la Gemma i en Manel, que cada dia aixequen la persiana, disposen els diaris damunt el mostrador i els despatxen. A tots ells, coneguts i encara per conèixer, gràcies per fer possible que el journalisme doni dret encara a la recompensa d’un jornal.