El tracte a la diversitat
Existeix alguna possibilitat de pensar que el combat contra la segregació social escolar s’aconsegueix obviant la segregació social urbana i viceversa? Aquest debat ens pot portar en tants àmbits, nivells i moments polítics que no cal recordar que segueix estant dins de totes les qüestions que posem al “debat etern”. De fet, les segregacions al nivell social són el càlcul de la diferència permanent a la qual alguns estan condemnats a viure per sempre.
Per què una altra qüestió sobre la taula és la de com estem tractant la diversitat? En quin moment o àmbits de la vida se surt del cànon normatiu? El que és clar és que en qualsevol moment puc sortir d’aquesta normativitat. Amb aquesta lògica, segur que no hi cap cap tipus de normalitat, sinó diversitats múltiples. I amb la mateixa lògica, categoritzar la diversitat, preguntar-nos qui és divers, i a on està aquesta diversitat deixa de tenir sentit. Ser únic/a no té res de normal si allò normal és ser únic/a. Però seria absurd pensar que tots els humans partim de la mateixa idea sobre la diversitat humana.
En el moment que la diferència marca la trajectòria educativa d’una persona, amb això, l’accés als recursos i a millorar les oportunitats, continuar la condemna dels seus antecessors i predecessors, estàs davant de la romantització institucional de la diversitat. Allà existeixen injustícies i una falta de garantia de drets sense tracte. Porta a la confusió d’un/a mestre/a amb la realitat desconeguda de les persones que acudeixen al centre educatiu a on treballa; i a la d’un infant o adolescent a la realitat que l’envolta, perquè quan arriba a casa o bé els recursos ensenyats no s’adapten a la seva realitat o la realitat social no l’acompanya en la seva trajectòria de vida.
Tractar la diversitat de manera unilateral ens porta a l’encasellament dels col·lectius i la seva permanència eterna. Es perpetua el pensament racial quan el tracte a la diversitat manca d’un històric i d’un treball multisectorial. L’única pràctica que hauria de ser normal. Potser cal un canvi de rumb? Que el que ens ha mancat no ha sigut la filosofia, sinó les voluntats assetjades.
