Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Mercè i Eulàlia

La “moderna” Mare de Déu de la Mercè ha tri­om­fat, pel que sem­bla, sobre “l’antiga” santa Eulàlia, patrona prin­ci­pal de Bar­ce­lona. És, també, el tri­omf d’una advo­cació mari­ana sobre una per­sona de carn i ossos que real­ment existí.

La tra­dició diu que la Mare de Déu s’apa­regué a sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penya­fort i Jaume I, el 1218, dema­nant la fun­dació d’un orde per a la redempció dels cap­tius; així va néixer l’orde de la Mercè. Fins al 1637, la Mare de Déu de la Mercè no fou nome­nada patrona de la ciu­tat, i per a la seva coro­nació canònica cal espe­rar el 1888, encara no fa cent anys.

Santa Eulàlia, en canvi, és una màrtir cris­ti­ana bar­ce­lo­nina que morí a començament del segle IV, i les relíquies de la qual es con­ser­ven a la cripta de la cate­dral de Bar­ce­lona; és patrona de la ciu­tat des del segle IX.

Com recorda Fran­cesc Curet, pot­ser cap sant no ha tin­gut, en una mateixa ciu­tat, tan­tes dedi­ca­ci­ons com les que Bar­ce­lona ha ofert a santa Eulàlia. Els dos únics monu­ments públics que hi havia anti­ga­ment a Bar­ce­lona, a la plaça de l’Àngel i al Pedró, eren dedi­cats a santa Eulàlia; dos car­rers duien el seu nom, la cate­dral tenia la doble advo­cació de santa Creu i de santa Eulàlia i en honor de la santa bar­ce­lo­nina s’havien ins­tal·lat mol­tes cape­lle­tes en diver­sos car­rers i pla­ces. I un fet encara més excep­ci­o­nal: la seva memòria era vene­rada solem­ne­ment tres vega­des l’any: el 12 de febrer –diada prin­ci­pal– es com­me­mo­rava el seu mar­tiri; el 23 d’octu­bre, el tras­llat de les seves relíquies des de la cape­lla de Santa Maria de les Are­nes –on van ser tro­ba­des– fins a la cate­dral pri­mi­tiva, i el 10 de juliol el segon tras­llat, des de l’antiga seu fins a la cripta de la nova cate­dral. Hi havia mol­tes bar­ce­lo­ni­nes que duien el nom d’Eulàlia i les for­mes popu­lars de Laia i Laieta.

La seva vida i mar­tiri foren duts al tea­tre, i una d’aques­tes obres es va repre­sen­tar ara fa exac­ta­ment dos-cents anys –el 1780– durant vint dies seguits. I la ban­dera de santa Eulàlia és la que alçà Rafael Casa­nova l’11 de setem­bre de 1714…

Com s’explica, doncs, la pro­gres­siva pèrdua d’aquesta festa, subs­tituïda en la dimensió ciu­ta­dana per la de la Mare de Déu de la Mercè? De fet, totes dues van ser molt impor­tants, durant una colla d’anys, i com­par­tien l’interès dels bar­ce­lo­nins, fins que s’ha produït un tomb que ja sem­bla irre­ver­si­ble. Hi ha influït la jerar­quia de la Mare de Déu sobre una santa? O l’abast d’una funció –la redemp­tora– com­pa­rada amb una sim­ple memòria? Quin pes ha tin­gut el fet que la Mare de Déu s’apa­regués a dos sants i a un rei de Cata­lu­nya? Sigui com sigui, la Mercè ha obtin­gut, d’un temps ençà –un segle, apro­xi­ma­da­ment–, més publi­ci­tat.

També en aquest camp hi ha modes. Una altra festa en desús és la de Santa Madrona –una àvia meva se’n deia–, popu­lar­ment molt vene­rada a Bar­ce­lona, també màrtir del segle IV, com Eulàlia. En el fons, pot­ser, el que compta és el “ser­vei”, i els bar­ce­lo­nins del segle XVII van incli­nar-se per la Mercè perquè els alli­berà de la plaga de lla­gos­tes que infec­tava els camps…



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia