Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Mercè i Eulàlia
La “moderna” Mare de Déu de la Mercè ha triomfat, pel que sembla, sobre “l’antiga” santa Eulàlia, patrona principal de Barcelona. És, també, el triomf d’una advocació mariana sobre una persona de carn i ossos que realment existí.
La tradició diu que la Mare de Déu s’aparegué a sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort i Jaume I, el 1218, demanant la fundació d’un orde per a la redempció dels captius; així va néixer l’orde de la Mercè. Fins al 1637, la Mare de Déu de la Mercè no fou nomenada patrona de la ciutat, i per a la seva coronació canònica cal esperar el 1888, encara no fa cent anys.
Santa Eulàlia, en canvi, és una màrtir cristiana barcelonina que morí a començament del segle IV, i les relíquies de la qual es conserven a la cripta de la catedral de Barcelona; és patrona de la ciutat des del segle IX.
Com recorda Francesc Curet, potser cap sant no ha tingut, en una mateixa ciutat, tantes dedicacions com les que Barcelona ha ofert a santa Eulàlia. Els dos únics monuments públics que hi havia antigament a Barcelona, a la plaça de l’Àngel i al Pedró, eren dedicats a santa Eulàlia; dos carrers duien el seu nom, la catedral tenia la doble advocació de santa Creu i de santa Eulàlia i en honor de la santa barcelonina s’havien instal·lat moltes capelletes en diversos carrers i places. I un fet encara més excepcional: la seva memòria era venerada solemnement tres vegades l’any: el 12 de febrer –diada principal– es commemorava el seu martiri; el 23 d’octubre, el trasllat de les seves relíquies des de la capella de Santa Maria de les Arenes –on van ser trobades– fins a la catedral primitiva, i el 10 de juliol el segon trasllat, des de l’antiga seu fins a la cripta de la nova catedral. Hi havia moltes barcelonines que duien el nom d’Eulàlia i les formes populars de Laia i Laieta.
La seva vida i martiri foren duts al teatre, i una d’aquestes obres es va representar ara fa exactament dos-cents anys –el 1780– durant vint dies seguits. I la bandera de santa Eulàlia és la que alçà Rafael Casanova l’11 de setembre de 1714…
Com s’explica, doncs, la progressiva pèrdua d’aquesta festa, substituïda en la dimensió ciutadana per la de la Mare de Déu de la Mercè? De fet, totes dues van ser molt importants, durant una colla d’anys, i compartien l’interès dels barcelonins, fins que s’ha produït un tomb que ja sembla irreversible. Hi ha influït la jerarquia de la Mare de Déu sobre una santa? O l’abast d’una funció –la redemptora– comparada amb una simple memòria? Quin pes ha tingut el fet que la Mare de Déu s’aparegués a dos sants i a un rei de Catalunya? Sigui com sigui, la Mercè ha obtingut, d’un temps ençà –un segle, aproximadament–, més publicitat.
També en aquest camp hi ha modes. Una altra festa en desús és la de Santa Madrona –una àvia meva se’n deia–, popularment molt venerada a Barcelona, també màrtir del segle IV, com Eulàlia. En el fons, potser, el que compta és el “servei”, i els barcelonins del segle XVII van inclinar-se per la Mercè perquè els alliberà de la plaga de llagostes que infectava els camps…