El subsol d’ERC

L’estratègia dels tripartits amb el PSC ha estat sempre complicada, electoralment, per a ERC. En general, els dirigents contemporanis del partit republicà han estat bàsicament anticonvergents/antijunts perquè consideren que bona part del seu electorat és compartit i s’hi juguen l’hegemonia. La reacció més primària, per tant, és acostar-se al PSC però, en paral·lel, han hagut de suar tinta per convèncer els seus votants i simpatitzants del fet que un president socialista, com Pasqual Maragall, José Montilla o, ara, Salvador Illa, sigui un instrument útil per avançar en l’autogovern de Catalunya.

En aquest sentit, els dirigents d’ERC –des de l’època dels tripartits i fins ara– han estat convençuts que els seus problemes electorals no es derivaven d’uns pactes improductius o involucionistes, ni d’una imatge excessivament aferrada a les butaques del diner públic, sinó d’una campanya permanent, insidiosa, per part dels mitjans més catalanistes/independentistes, sempre, segons ells, a sou de la “dreta del tres per cent”. Això els va moure, ja en el primer tripartit, a crear un blog –que era l’instrument més innovador del moment– que van anomenat Busot, del qual encara se’n poden rastrejar algunes restes, i que es dedicava a difondre mentides, interpretacions maledicents i mitges veritats. No van ser els únics, CDC i PSC també en van crear, però el d’ERC va ser el més agressiu i el que més va durar. Alguns dels seus responsables de comunicació van començar allà, en aquell punt de partida.

El fet és que, amb posterioritat, ERC ha invertit grans quantitats de diner públic a construir empreses de comunicació al seu servei, mentre mantenien la intoxicació subterrània. Però res de tot això ha convertit els seus votants en la massa acrítica que han envejat sempre al PSC i, en bona part, a l’antiga Convergència.