Mirades
Txiqui, afusellat a Cerdanyola
Avui, si hagués tingut salut, Jon Paredes Manot, Txiqui, tindria 70 anys. El 27 de setembre de 1975 en tenia 21, els mateixos que José Luis Sánchez Bravo. José Humberto Baena en tenia 25 i Ramon Garcia Sanz, 26. Ángel Otaegui, 33. Ara en tindrien 74, 75 i 82, respectivament. Van ser els darrers afusellats pel franquisme, tal dia com avui fa 49 anys. Franco va morir matant. Cinc condemnes de mort després de judicis sumaríssims i alguns diaris del Movimiento van tenir les penques de titular “Hubo clemencia” perquè hores abans el Consell de Ministres presidit per Arias Navarro va commutar sis condemnes a mort. Hi va haver el preceptiu enterado del cap de l’Estat, Francisco Franco, que moriria 54 dies després. De res van servir les protestes internacionals ni les demandes de clemència. Franco no es va posar al telèfon per parlar amb el papa Pau VI. Potser ni se’n va assabentar perquè la camarilla que el rodejava feia molt de temps que l’utilitzava com un titella i allargava la seva agonia. O sí, i va fer com havia fet tantes vegades al llarg dels anys, signar la condemna de mort i anar-se’n a sopar i a dormir.
El 2 de març de l’any anterior van executar Salvador Puig Antich a la Model de Barcelona i qui llavors van dir que era l’apàtrida Heinz Ches a Tarragona. Ara en Salvador tindria 76 anys. Els van arrabassar la vida després de judicis amb totes les irregularitats del món, amb testimonis poc fiables, sense pràcticament cap dret a defensa, per motius polítics. Per això cada setembre cal recordar-ho, perquè allò va ser barbàrie pura. La memòria de Salvador Puig Antich perviu gràcies a les seves germanes i a la feina d’un periodista d’aquest diari, Jordi Panyella. Dels tres militants del Front Revolucionari Antifeixista i patriota, el FRAP, se’n parla poc. ETA es va dissoldre massa tard, després de massa morts i quan res tenia a veure amb aquell moviment que era als anys seixanta del segle passat. I el nom de Txiqui ha quedat a la memòria de molts que llavors eren joves. Els qui van ser els seus advocats, Marc Palmés i Magda Oranich, en van parlar i molt. Van ser presents en l’execució, en què un grup de voluntaris de la Guàrdia Civil van anar disparant un a un les bales sense aconseguir matar-lo, fins que l’advocat va exigir que li donessin el tret de gràcia. El germà de l’executat va mullar-se les mans de la seva sang i els advocats van recollir els casquets, que anys després Magda Oranich va entregar al Museu d’Història.
Així com Puig Antich sabia que el matarien després de l’atemptat a Carrero Blanco, president del govern espanyol, Txiqui també estava convençut que el matarien. De fet les penes de mort a ETA van ser selectives: Txiqui, un immigrant i Otaegui, un basc de les muntanyes. Els advocats, a qui van negar totes les proves demanades, van intentar retardar el judici. Sabien que, si aconseguien un endarreriment, el fet biològic s’emportaria Franco. La dictadura també ho sabia i per això no ho va permetre. A la foto dels seus germans petits, Txiqui va escriure un vers del Che Guevara: “Mañana cuando yo muera, no me vengáis a llorar. Nunca estaré bajo tierra, soy viento de libertad.”