El perill de l’ecofeixisme

Gai­rebé tots sabem que el futur ens pre­senta un dete­ri­o­ra­ment cada vegada més gran dels eco­sis­te­mes, mar­cat per catàstro­fes natu­rals. Ara bé, del que en sabem menys és de les que hi pot haver a par­tir de deter­mi­na­des polítiques radi­cals que podrien gene­rar uns resul­tats sense pre­ce­dents. Una de les mesu­res que cal evi­tar seri­o­sa­ment és l’eco­fei­xisme. Aquest és un règim polític auto­ri­tari que es fa càrrec de la gestió ambi­en­tal mit­jançant mesu­res dràsti­ques segons les quals les pobla­ci­ons no són trac­ta­des de manera igua­litària, fins al punt que l’angoixa per la pre­ca­ri­e­tat de la vida, en el con­text de catàstro­fes ecològiques, pot exa­cer­bar les desi­gual­tats. Només cal recor­dar aque­lla impac­tant escena de la pel·lícula Tita­nic en què els pas­sat­gers rics mono­po­lit­zen els bots sal­va­vi­des i es neguen a com­par­tir els seus llocs amb els pobres, que que­den atra­pats al vai­xell que s’enfonsa.

Així mateix, segons la filòsofa Han­nah Arendt, una soci­e­tat es troba en una situ­ació pre­fei­xista quan s’estén la des­po­li­tit­zació mas­siva i la indi­ferència d’una gran part de la població. Tan­ma­teix, aquest feno­men s’està este­nent en l’era de la glo­ba­lit­zació, entre altres coses perquè els governs se situen contínua­ment en una posició de sub­missió als mer­cats. De fet, no ha sor­git cap alter­na­tiva post­ca­pi­ta­lista des de la fi del comu­nisme soviètic. L’abandó de la política amenaça d’inter­fe­rir en l’anàlisi de les cau­ses de la crisi ecològica. En lloc d’ori­en­tar-se als meca­nis­mes d’un sis­tema econòmic con­tro­lat per la classe domi­nant, el ciu­tadà des­po­li­tit­zat es pot tan­car en dis­cur­sos acu­sant, indis­cri­mi­na­da­ment, tota la raça humana de ser la causa de la crisi. L’empremta ecològica dels direc­tius de les empre­ses petro­li­e­res s’iguala, així, a la dels agri­cul­tors mali­ans.

A més, la des­a­pa­rició de pro­jec­tes soci­als alter­na­tius es pro­du­eix al mateix temps que flo­rei­xen les espi­ri­tu­a­li­tats New Age, que con­so­len les ànimes empre­so­na­des en un món absurd i con­ta­mi­nat. Aquests dis­cur­sos, que dema­nen el retorn a una har­mo­nia pri­mi­tiva amb la natura, acu­sen el cris­ti­a­nisme i la raó moderna de ser l’ori­gen de tots els mals, per tant, s’arti­cu­len fàcil­ment amb la retòrica anti­hu­ma­nista. Així mateix, con­tri­bu­ei­xen a pre­pa­rar els cer­vells per a l’encant de pos­si­bles líders carismàtics, com l’Adolf verd espe­rat per un intel·lec­tual eco­fei­xista ale­many fa uns anys. En aquest mis­ti­cisme també s’hi poden afe­gir con­cep­ci­ons pseu­do­ci­entífiques segons les quals cal seguir les lleis darwi­nis­tes de la natu­ra­lesa per evi­tar la des­trucció dels eco­sis­te­mes. Això per­met entre­veure una arti­cu­lació de dis­cur­sos xenòfobs amb la idea que les pobla­ci­ons autòcto­nes s’adap­ta­rien al seu ter­ri­tori, a diferència dels estran­gers pro­ce­dents de con­ti­nents llu­nyans, on han de roman­dre.

Així doncs, l’excés tec­no­e­conòmic està obli­gant les empre­ses a assu­mir un des­a­fi­a­ment, la mag­ni­tud del qual encara des­co­nei­xem. La pos­si­bi­li­tat que les eco­no­mies pro­duc­ti­vis­tes ens sub­mer­gei­xin en un esce­nari apo­calíptic s’ha de pren­dre seri­o­sa­ment, perquè no es faci rea­li­tat. És per això que sem­bla obvi que d’ara enda­vant resol­dre la crisi ecològica reque­rirà la intro­ducció de límits radi­cals a l’acti­vi­tat humana. Tot i això, davant d’aquest impe­ra­tiu, ens sor­geix la pre­gunta següent: la nos­tra lli­ber­tat no resi­deix en la forma de crear i apli­car aquests límits per evi­tar els exces­sos auto­ri­ta­ris d’un estat d’emergència, després de dècades de lais­sez-faire neo­li­be­ral?