OEU

Ara ima­gi­neu-vos que la mei­tat de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat ingressés a l’ONU com un país inde­pen­dent, amb els matei­xos drets que els grans Estats del món.

Dic la mei­tat de l’Hos­pi­ta­let, i no tot l’Hos­pi­ta­let, perquè només són cent mil els habi­tants de Saint-Vin­cent/Gre­nada, les peti­tes illes anti­lla­nes que s’han con­ver­tit en el país número 154 de les Naci­ons Uni­des.

Si us dic que Saint-Vin­cent/Gre­nada són unes illes situ­a­des a 160 quilòmetres de l’illa de Santa Lucia, al sud, en el grup de les Windward Islands, suposo que us que­da­reu més o menys com abans. Ah, però els sant­vi­cen­tins-gre­na­dins, noi, no s’hi han que­dat pas, com abans: eren una colònia anglesa, i ara tenen himne, ban­dera, par­la­ment, Estat propi i veu i vot a l’Assem­blea gene­ral de les Naci­ons Uni­des.

El mateix ha pas­sat amb Tri­ni­tat i Tobago, Bar­ba­dos i d’altres illes escam­pa­des pels mars més diver­sos. A la llista dels Estats pre­sents a l’ONU hi ha països com Bah­rain (200.000 habi­tants), Como­res (250.000) a l’Índic, les illes Fiji a la Polinèsia, les Mal­di­ves, pràcti­ca­ment una ciu­tat sola, Sin­ga­pur, Botswana, Burundi, Lesotho, Malawi, Qatar –un emi­rat de cent mil habi­tants–, Ngwane…

En alguns d’aquests novíssims Estats hi ha encara vio­len­tes llui­tes tri­bals i dic­ta­du­res per­so­nalíssi­mes; l’invent d’una Cons­ti­tució no va més enllà de deu o vint anys, etc.

M’agra­da­ria saber si el senyor Manuel Fraga creu que Lesotho, Ngwane, Qatar, etc., són “naci­ons”, que és un tema que li escau d’acla­rir com a expert en dret polític. Ho dic perquè Fraga nega sis­temàtica­ment l’apli­cació del con­cepte de nació –i fins i tot de la cons­ti­tu­ci­o­nal “naci­o­na­li­tat”– a Cata­lu­nya, de la qual parla sem­pre com “de esta región”. ¿Exis­teix una història naci­o­nal, una cul­tura naci­o­nal, una llen­gua naci­o­nal a les illes Saint-Vin­cent que ara són a l’ONU? Em penso que caldrà adme­tre que no, i, per tant, que no és l’existència d’una estruc­tura esta­tal allò que defi­neix una nació. D’aquí a adme­tre que hi pot haver naci­ons sense Estat només hi ha un pas… Les naci­ons són subs­tan­ci­als, men­tre que els Estats són cir­cums­tan­ci­als. L’ONU actual és un sim­ple reflex d’una situ­ació política con­tra­dictòria, no pas un pro­jecte d’una reor­ga­nit­zació política satis­factòria. Que hi figuri Bie­lorússia –o Rússia Blanca– que forma part de l’URSS, però que no hi figuri el País de Gal·les, per exem­ple, és ben poc rao­na­ble. Bie­lorússia és una autèntica nació –molt des­co­ne­guda entre nosal­tres– en la zona de fricció entre Polònia i Rússia, amb llen­gua de cul­tura pròpia, que acon­seguí d’ésser mem­bre de les Naci­ons Uni­des. D’altres naci­ons no han estat tan afor­tu­na­des.

I és que ha arri­bat l’hora d’ado­nar-se, i dir-ho públi­ca­ment, que l’ONU manté una deno­mi­nació total­ment equi­vo­cada: no és l’Orga­nit­zació de les “Naci­ons” Uni­des, sinó l’Orga­nit­zació dels “Estats”.

Els cata­lans hem d’exi­gir-nos, i d’exi­gir, que la justa dis­tinció sigui per­fec­ta­ment res­pec­tada. Perquè una de dues: o ens accep­ten a l’ONU, o allò és l’OEU.