Mirades
Ens acollonen, i saben que ho fan
Feia dies que rumiava fer aquest article, però m’ha costat posar-m’hi perquè era conscient que si es llegeix des d’una perspectiva partidista tothom pensarà que parlo dels uns o dels altres, quan en realitat és només l’expressió d’un cansament. I, de fet, parlo de tots plegats. Sí, és clar, té perspectiva política i la política la fan els polítics, però ells depenen de l’alt funcionariat o, en ocasions, d’uns tècnics que fan o no fan en defensa d’interessos no sempre clars. Interessos que també tenen la patronal i els sindicats i que amaguen massa vegades de manera enganyosa. Tal com fan els representants de determinats col·lectius que estableixen càtedra i s’afarten de donar lliçons morals però que, quan preguntes qui representen o qui els ha escollit per fer de portaveus, t’adones que són instruments polítics de determinats partits. I que s’aprofiten de la desesperació de gent molt vulnerable.
És allò de la mentida repetida mil vegades. Ens empassem massa coses, els ciutadans, i quan grates una mica t’adones que en realitat ens acollonen i que a més saben que ho fan, però que tenen clar que una majoria s’ho empassa. I els que no ho fan obliden aviat. El llenguatge no és mai innocent, però alguns el saben fer servir més que d’altres. O el fan servir tots contra els altres, ja no adversaris polítics sinó directament enemics, encara que vinguin (o ho facin veure) de lluites compartides. Llançar notícies falses en política ho fa tothom. Com les que van publicar alguns mitjans de comunicació –per exemple, els comptes corrents d’Artur Mas i Xavier Trias– i que van fer que algun periodista reconegués que havien tingut la sensació d’haver guanyat unes eleccions. O els invents contra els independentistes i la gent de Podem, que es va adonar del pa que s’hi dona quan els va tocar a ells. I les denúncies judicials queden en no res, perquè les mentides venen de la policia patriòtica. Tots ho tenien clar, que mentien, però mentir surt relativament bé de preu si és a favor de la unitat d’Espanya, i al final els Bárcenas i Villarejos acaben al jutjat però se’n surten prou bé, que no són pas els de la baralla de bar d’Altsasu.
En fi, haurem d’aguantar la superioritat moral de qui fa discursos sobre la petjada de CO2 i viatja per mig món en avió. De qui parla de finançaments “singulars” i assegura que s’hi pot acollir qui vulgui. Cony, quina singularitat! No ho faran pas, no, ni bascos ni navarresos, que ja tenen concert econòmic i drets històrics, diuen. Haurem d’aguantar que “tots som iguals davant la llei”, quan l’afirmació fa riure, i, si no, mirin si davant d’un fet gravíssim les condemnes són les mateixes si ets un desgraciat o el net de Franco. I sentir criticar polítiques d’habitatge als que fa anys que governen i han vist augmentar el nombre de desnonaments a la seva ciutat. Ens continuaran dient insolidaris als catalans quan moltes autonomies viuen dels nostres impostos i nosaltres ens empobrim...
Podria fer molts articles. De qui denuncia corrupció i s’aprofita en benefici propi de la seva militància. Són molts els que tenen estructura B i la fan servir. En definitiva, que ens acollonen, i saben que ho fan. Alguna vegada caldrà dir prou.