Draghi i el salvament del benestar europeu

Final­ment, i després de diver­sos ajor­na­ments per no fer-ho coin­ci­dir amb la reno­vació legis­la­tiva i exe­cu­tiva de la Unió Euro­pea arran de les elec­ci­ons al Par­la­ment del mes de juny pas­sat, Mario Draghi ha pre­sen­tat i lliu­rat l’informe encar­re­gat per la pre­si­denta ree­lecta de la Comissió Euro­pea, Ursula von der Leyen.

A l’antic pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres italià i del Banc Cen­tral Euro­peu li varen enco­ma­nar donar una res­posta amb pro­pos­tes con­cre­tes per resol­dre la pèrdua de com­pe­ti­ti­vi­tat d’una eco­no­mia euro­pea que ha expe­ri­men­tat, espe­ci­al­ment en els dar­rers vint anys, un limi­tat crei­xe­ment com­pa­rat amb el dels Estats Units i, per des­comp­tat, el de la Xina. Tot ple­gat, gene­rat per una enorme bretxa de pro­duc­ti­vi­tat i d’avenços tec­nològics.

No ha dece­but. El docu­ment de 400 pàgines El futur de la com­pe­ti­ti­vi­tat euro­pea comença pre­sen­tant la rea­li­tat d’una eco­no­mia que s’atura per una pro­duc­ti­vi­tat insu­fi­ci­ent, fet que ha gene­rat un lent crei­xe­ment de l’acti­vi­tat gai­rebé a tot Europa. L’ober­tura comer­cial, una ener­gia asse­qui­ble i una certa esta­bi­li­tat geo­política s’han eva­po­rat com a avan­tat­ges euro­peus i Draghi plan­teja recu­pe­rar-los amb el foment de la inno­vació i de la sos­te­ni­bi­li­tat energètica, i reac­ci­o­nant a les ten­si­ons inter­na­ci­o­nals amb més segu­re­tat i menys dependències. Les recep­tes, clares i molt ali­ne­a­des amb les de l’informe Letta ante­rior al de Draghi, inclo­uen més inte­gració econòmica i aca­bar els mer­cats únics pen­dents; una estratègia d’impuls indus­trial i com­pe­ti­tiu; una inversió pública i pri­vada mas­siva amb recur­sos finan­cers gene­rats per la glo­ba­li­tat de la Unió, i una gover­nança reforçada més àgil i de millor regu­lació. Tot ple­gat, con­tin­gut en un gran nom­bre d’ambi­ci­o­ses pro­pos­tes molt con­cre­tes.

Draghi no vol can­viar el model social euro­peu, el vol pre­ser­var i, de fet, sal­var-lo. Des­criu específica­ment que ens hem d’acos­tar a la dinàmica d’inno­vació i de crei­xe­ment de la pro­duc­ti­vi­tat dels Estats Units, però sense allu­nyar-nos del model euro­peu, man­te­nint la inclusió i la cohesió social que el dis­tin­geix. De fet, no dubta a remar­car que només amb aquest guany en com­pe­ti­ti­vi­tat podem pen­sar a man­te­nir el nos­tre model dife­ren­cial. L’alter­na­tiva? La insolvència dels estats del benes­tar com els conei­xem avui a Europa. Una gran part dels mit­jans de comu­ni­cació i dels ana­lis­tes econòmics i soci­als euro­peus han reac­ci­o­nat posi­ti­va­ment a les pro­pos­tes de l’informe, fent notar la com­ple­xi­tat per imple­men­tar-les, però amb el con­ven­ci­ment que l’alter­na­tiva no pot ser una altra que la decadència gene­ra­lit­zada. Molt més freda ha estat la reacció dels polítics en exer­cici, espe­ci­al­ment aquells amb res­pon­sa­bi­li­tats esta­tals i sub­jec­tes a l’extrem elec­to­ra­lisme que els té lli­gats de mans i peus.

No es pot ama­gar: l’apli­cació de l’anàlisi de Mario Draghi pre­senta una difi­cul­tat gegan­tesca. No només per la immensa feina que com­porta, o per la quan­ti­tat de recur­sos a mobi­lit­zar que avui no estan dis­po­ni­bles, sinó sobre­tot pels obs­ta­cles polítics que impli­carà. Entre d’altres, la resistència sobi­ra­nista dels estats, que s’agreuja sem­pre que cal pren­dre deci­si­ons per fer més Europa, lògica­ment a canvi de reduir el pes i el pro­ta­go­nisme dels estats nació. Deri­vat d’això, els pre­o­cupa, a més a més, el pes i la influència naci­o­nal que man­tin­dran un cop trans­fe­ri­des even­tu­al­ment les res­pon­sa­bi­li­tats a les estruc­tu­res euro­pees trans­na­ci­o­nals. Una altra bar­rera, gens injus­ti­fi­cada d’altra banda, que s’inter­po­sarà entre la crida al canvi de l’informe i la seva apli­cació real és la ideològica. En par­ti­cu­lar, la que no s’ate­nuarà fàcil­ment con­tra l’obvi inter­ven­ci­o­nisme que s’albira per les dimen­si­ons de la revo­lució a por­tar a terme, que faria gua­nyar pes i pro­ta­go­nisme a les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques. Molt vin­cu­lat a aquest rao­na­ment, un altre obs­ta­cle pro­ce­dirà de l’anal­fa­be­tisme aritmètic i estadístic impe­rant. N’hi ha prou a negar, davant de qual­se­vol evidència, el fet mateix de la invi­a­bi­li­tat euro­pea sense més inte­gració, inno­vació i, per tant, pro­duc­ti­vi­tat. S’ha de dir que, d’entre totes les resistències, aquesta dar­rera és espe­ci­al­ment seri­osa. L’obs­truc­ci­o­nisme via negació del pro­blema deixa poc marge per al debat raci­o­nal i encara menys per a la trans­for­mació social. En tot cas, la detecció i l’accep­tació de la malal­tia són prou com­par­ti­des. El diagnòstic toca el vora­viu, però no es pre­sen­ten alter­na­ti­ves. En la terapèutica recep­tada, i sobre­tot en la seva apli­cació, no es pre­veu una accep­tació fàcil. I, con­tra tot, el cas és que no tenim gaire temps.