Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Castanyes i gelats

Pujava suant pel car­rer Ari­bau, sub­mer­git en la per­sis­tent xafo­gor d’aquests últims dies, quan de cop he sen­tit encara una onada de calor més intensa: al meu cos­tat hi havia la parada d’una cas­ta­nyera.

Ja n’és època, és clar (escric aques­tes rat­lles el 7 d’octu­bre), i les cas­ta­nye­res tenen per­fecte dret a inten­tar el seu negoci. Però poques vega­des com enguany, penso, l’apa­rició de les cas­ta­nye­res és tan inco­he­rent amb el clima que vivim. Fins i tot costa d’enten­dre que puguin resis­tir la pro­xi­mi­tat del foc en el qual s’estan tor­rant les cas­ta­nyes i els moni­a­tos.

Les imat­ges de l’ado­lescència con­di­ci­o­nen molt, i jo asso­cio les cas­ta­nye­res a unes dones abri­ga­des, a des­grat de l’escal­for de la parada, sol·lici­ta­des per uns via­nants pro­te­gits amb abrics, bar­rets i bufan­des, que quan es tre­ien els guants es refre­ga­ven les mans enfre­do­ri­des. (Ni que fos amb gràfics de tem­pe­ra­tura a la vista, em cos­ta­ria d’adme­tre que fa qua­ranta anys els hiverns no eren més freds que els actu­als).

Les cas­ta­nyes eren, a més d’un ali­ment, una cale­facció manual, i el foc de la cas­ta­nyera cons­tituïa, en els ves­pres bar­ce­lo­nins, un punt d’atracció que feia més aco­lli­dor aquell tros de car­rer.

La cas­ta­nyera que he vist aquest matí duia una bru­seta lleu­gera, i els dis­trets ciu­ta­dans pas­sa­ven de llarg en cos de camisa i –dues noies– lle­pant un gelat. Perquè vet aquí la immensa con­tra­dicció: a la mateixa vorera on la cas­ta­nyera havia ins­tal·lat la seva parada, encara era obert un lloc de venda de gelats.

M’he que­dat pal­plan­tat, uns ins­tants, inten­tant de pair la visió simultània dels gelats i les cas­ta­nyes, i tot ple­gat m’ha sem­blat una escan­da­losa espi­fi­ada de pel·lícula històrica, com si l’empe­ra­dor romà, en entre­o­brir-se-li la túnica en pujar al carro de com­bat, deixés veure que duia “blue-jeans”.

És clar que això no pot durar, i pot­ser quan sur­tin aques­tes rat­lles la tar­dor s’haurà deci­dit a venir, i en la “funció” ciu­ta­dana ja no hi coin­ci­di­ran per­so­nat­ges de diver­ses comèdies. Però estem vivint, men­tres­tant, un període ambigu i des­con­cer­tant, que no afa­vo­reix la feina dels clàssics “escrip­tors de cos­tums”. Hi ha dues hipòtesis: o els cro­nis­tes d’“altres temps” s’ho inven­ta­ven tot, o hi havia, efec­ti­va­ment, uns “altres temps” en els quals cada cosa es produïa en el moment pre­vist i la “funció” ciu­ta­dana era el resul­tat impe­ca­ble d’innom­bra­bles repre­sen­ta­ci­ons pre­ce­dents.

Una dic­ta­dura folklòrico-muni­ci­pal podria impo­sar que els quioscs de gelats tan­ques­sin en arri­bar les cas­ta­nye­res, o que les cas­ta­nye­res no obris­sin men­tre la gent estigués dis­po­sada a men­jar gelats pel car­rer. Com totes les dic­ta­du­res, però, seria anacrònica. Cada vegada té més força l’ètica i l’estètica de la bar­reja, i jo sug­ge­reixo la ins­tal·lació d’unes noves para­des que ven­guin, al mateix temps, cas­ta­nyes i gelats. Perquè us asse­guro que un gelat de vai­ni­lla o xoco­lata amb cas­ta­nyes tor­ra­des no és cap bes­ti­esa. I res­pon, a més, a una llarga tra­dició popu­lar: aguan­tar-ne una de freda i una de calenta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.