Massa fàcil, potser

Un estudiant escocès s’ha suïcidat.

A casa seva s’han trobat cintes enregistrades amb cançons que parlaven de la mort com una solució a tots els problemes.

Un metge ha arribat a la conclusió que els autors i editors de composicions musicals que parlen de la mort com a remei haurien de ser més responsables, pensant en qui pot comprar-les.

D’aquests tres punts, els dos primers són fets objectius, indiscutibles, però el tercer expressa una opinió amb la qual no estic d’acord. Penso que alguns especialistes utilitzen a vegades una lògica que no és vàlida. D’aquestes cançons, se n’han venuts centenars de milers d’exemplars, i la immensa majoria de joves que les escolten no se suïciden, sinó que en tancar l’aparell se’n van a fer tabola amb els companys o al cinema amb la seva parella.

Si creiem tan fermament en les influències, hauríem de ser conseqüents i no limitar-nos a considerar negatives les cançons que parlen agradablement de la mort. Les cançons que parlen de la vida “color de rosa”, per exemple, també haurien de ser retirades de la circulació, perquè no ens costaria gaire de trobar-ne alguna a casa d’un ciutadà frustrat, víctima del xoc entre unes lletres tan optimistes i una realitat diària insatisfactòria. I els milions de cançonetes que no paren de dir “I love you”, t’estimo, t’estimo, t’estimo, haurien d’haver provocat un amor universal.

No negaré mai que, en un cas concret, es pugui identificar una influència. Hi ha persones amb una tendència obsessiva que aprofitaran un element –un tipus de cançó, de llibre, de relació personal, etc.– per a construir-se un món massa tancat i possiblement autodestructiu. Però la generalització em sembla massa fàcil, i també massa perillosa.

Hi ha innombrables casos de joves molt intel·ligents que estudien amb profit submergits en musiquetes insignificants, i d’ordenances de biblioteques públiques que mai no han tingut cap interès a llegir un llibre. Seria absurd que negués la influència d’un ambient, així, en general, però em resisteixo a admetre la relació causa-efecte d’una manera tan automàtica com solem fer-ho en una colla de casos particulars. El món és mig ple d’abstemis i bevedors que han seguit el costum dels pares i d’abstemis que contradiuen el precedent familiar.

Jo crec que cada persona se’n surt –o no se’n surt– del desafiament que implica la vida a través d’un procés difícilment analitzable, o “computable”; amb això no defenso la gratuïtat dels actes humans, sinó que la interpretació que volem donar a aquests actes és allò que, sovint, és gratuït.

La mateixa cançó que, en parlar de la mort, pot provocar el suïcidi –segons el doctor McCann– pot haver augmentat les ganes de viure de molta gent. ¿I no és més senzill creure que no són aquelles cançons les que han “matat” l’estudiant, sinó que la tendència al suïcidi és el que feia que l’estudiant col·leccionés aquella mena de cançons?