‘Jazz’

En el preciós assaig Desem­balo la meva bibli­o­teca, arran d’una mudança que l’obliga a col·locar de nou tots els lli­bres que col·lec­ci­ona, Wal­ter Ben­ja­min explora el vin­cle umbi­li­cal que hi ha entre un lec­tor i els volums que for­men la seva bibli­o­teca, ja entesa com un reflex de la per­sona mateixa. “En un món caòtic, adqui­rir lli­bres és un acte d’equi­li­bri al caire de l’abisme”, escriu Ben­ja­min. Jo, com tants altres lec­tors, amb la consciència d’estar posant un mirall davant d’un altre mirall, fa dècades que armo la meva bibli­o­teca. Hi tinc una lleixa que ano­meno “l’Olimp”. Allà ordeno els lli­bres que m’han fas­ci­nat. És a dir, que pri­mer m’han rap­tat, i que després, molt després, en un goig redo­blat, he inten­tat enten­dre i dis­sec­ci­o­nar. Els tinc allà, endreçats, ben a prop i pal­pi­tants, per relle­gir-los sovint, ni que sigui al vol i de manera frag­mentària.

A l’Olimp, hi tinc entrat el poe­mari Jazz, d’Àngels Gre­gori. Aquest volum queda sig­ni­fi­ca­ti­va­ment apa­re­dat entre un lli­bre d’Emily Dickin­son i un altre de Wis­lawa Szym­borska. És hipnòtica, la força d’Àngels Gre­gori a l’hora d’explo­rar la bretxa mínima, però tan abis­sal, entre el defora i el dedins: “Vaig apro­par-te fa temps una cullera a la boca. / La taula era plena, i ningú no va ado­nar-se’n.” ¿Com es poden equi­li­brar totes les violències en joc?: “Que bèstia la vida. No aca­bem de que­dar-nos mai / als llocs on han estat espe­rant-nos sem­pre.” Mesu­rar allò incom­men­su­ra­ble vol dir accep­tar que “som allò que no vam aca­bar d’enten­dre bé”. La car­na­li­tat més ele­vada de l’espe­rit pot­ser radica en aquest prec: “Que girar-me d’esquena a sota teu / siga l’única forma de dur-nos sem­pre la contrària.” Jazz és un lli­bre que en un mateix magma fon l’emoció, la força, la forma i el sen­tit. És un poe­mari que esgota les modes­tes pos­si­bi­li­tats d’aquest arti­cle, que vol inci­tar-se amb aquests ver­sos ter­mi­nals: “Per­dona’m, però he de pen­jar. / Acaba d’atu­rar-se un ocell a la fines­tra: / segu­ra­ment és el més a prop que estaré mai de l’amor.”