Paguem per avançat

Aquest diven­dres va fer un any just que van entrar les ore­lle­res al Congrés dels Dipu­tats. La cèlebre frase “No tiene la pala­bra” que ser­via per tallar el micròfon als dipu­tats que par­la­ven català a la tri­buna ja ha pas­sat a la història. Durant dotze mesos s’ha pogut par­lar català, basc i gallec sense inter­rup­ci­ons, l’auri­cu­lar per seguir la tra­ducció simultània ha for­mat part de la nor­ma­li­tat quo­ti­di­ana i tot­hom n’ha fet ús excep­tu­ant algun mili­tant del mono­lingüisme com Feijóo, que ha menys­tin­gut amb volun­tat de ferro això de posar-se un apa­rell a l’ore­lla perquè, per ell, era un “kara­oke”.

En canvi, a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees on fa anys que l’ore­llera és el pa de cada dia, el català ni hi ha arri­bat ni se l’espera. Allò de “cobrar per avançat” de Puig­de­mont ha resul­tat un impa­gat majúscul. L’ofi­ci­a­li­tat del català a la Unió Euro­pea ha topat amb molts esculls: les reticències de Finlàndia, Letònia i Lituània, un error burocràtic del govern espa­nyol a l’hora d’incloure-ho en un ordre del dia, el canvi a la pre­sidència belga, després a l’hon­ga­resa, i els vint-i-set dema­nant més infor­mació. L’ofi­ci­a­li­tat del català a la UE dorm el son dels jus­tos, i dorm con­cre­ta­ment al fons d’un calaix d’on pro­ba­ble­ment només en sor­tirà quan siguem un Estat euro­peu de ple dret. Cobrar, doncs, no hem cobrat. Però pagar sí que ho hem fet: els dipu­tats inde­pen­den­tis­tes van votar a favor de la inves­ti­dura de Sánchez. Un acte de fe que aviat pas­sarà la veri­ta­ble prova de foc: el finançament sin­gu­lar, que espe­rem que no acabi, com el català a la UE, al fons d’un calaix.