Opinió

De set en set

Escriptoris

Potser no va anar així, però té sentit. Posem que un home busca el pare entre els mobles que li va llegar i que només és capaç de compondre una imatge d’aquell passat del qual ell no formava part desfeta en fragments. Una carta esgrogueïda, unes peces de roba gastades, les ulleres, aquelles ulleres fines i rodones d’abans, que deixaven delictivament cec un ull segons com hi toqués la llum, i l’escriptori de fusta polida, amb els seus calaixos, la taca de tinta que no marxa i les esgarrinxades del temps, com si hi hagués saltat a sobre un gat furiós. En aquest escriptori deu haver-hi tot allò que falta: l’olor dels carrers sota l’ocupació nazi, els crits dels veïns quan eren desvetllats de nit per un escamot violent, la pèrdua d’allò que en diuen l’honor, i la premonició d’una guerra després de la qual, guanyés qui guanyés, l’Europa coneguda s’extingiria. Afigurem-nos aquest home assegut davant l’escriptori del pare, cedint a l’evidència: no hi ha res a fer, els mobles no parlen. Conservem les fotografies dels morts, en guardem els anells perquè hi havia hagut el dit, fins i tot ens posem la seva roba només perquè ens facin companyia. Però l’home té un altre concepte de la memòria: si aquest escriptori no me’l torna, que sigui una altra cosa, que aprengui una altra llengua, i el dona a un artista perquè el desballesti i en faci una obra. Ara és això: una escultura, una ficció que es posa dreta. Salvador Sabrià, l’últim premi Rahola, parla també d’un mort mal enterrat que reneix gràcies a un escriptori heretat. La història es copia a si mateixa: s’arrossega sempre pels racons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.