Amb dues dones al cap

Té previst contraure matrimoni en un parell de setmanes però està fet un garbuix. Els dubtes l’assalten i els temors l’envolten. S’estima molt la dona que l’esperarà a l’altar, una núvia d’aquelles que coneixes a l’institut i penses que serà la teva parella de ball tot el temps que et resta, però tot just ha conegut a la feina una persona a qui, paraules textuals, no es pot treure del cap. I sembla que ell a ella també li ha caigut en gràcia. Així que de cop s’ha vist nedant entre dos mars i no sap per quin camí tirar. Potser ha trobat en aquesta nova descoberta un subterfugi per escapar d’un paisatge antic malgrat semblava etern. Es mostra pensarós, compungit, mentre explica la situació a un altre home amb qui ha quedat aquell dia per dinar en un restaurant. Realment no sap com reaccionar. No sap quina vida prefereix: la que té o la que somia. La conversa es desenvolupa a un ritme lent, com la cadència d’un elefant. No pot dissimular l’angoixa i fins i tot se li fa difícil contenir les llàgrimes. Li ve al cap la mateixa pregunta, un cop i un altre: què ha de fer de la seva vida? Les seves confidències em tenen captivada fins que el meu company de taula, amb qui estic dinant a només mig metre de l’home angoixat, s’adona que no estic fent ni punyeter cas de les seves paraules. El toc d’atenció m’obliga a abandonar l’escolta. Sé que és una conversa privada, que no em pertany, però que aixequi la mà qui no amagui al seu interior una ànima curiosa. Les converses alienes, en un restaurant, en un vagó de tren, a primera línia de mar, són una font inesgotable de distracció. La llàstima és que mai vaig poder saber el final d’aquella història. La segueixo buscant en cada diàleg peculiar que em surt al pas. He après, això sí, a dissimular una mica més, ni que sigui per fer veure que tinc tot l’interès del món en el que expliquen aquells que m’acompanyen.