A la cua del CAP

Tinc el número 45 a les vuit del matí i espero el meu torn. El CAP està replè, tota la gent que no havia tro­bat per Fes­tes del Tura, ara les puc salu­dar allà mateix, a la cua de les analítiques. Sem­bla­ria que després de vacan­ces tot­hom hau­ria d’estar sa, penso. S’intu­eix una mena de neguit en l’ambi­ent, ja sigui aixe­cant la mirada per no per­dre el torn cada vegada que sona el “pip” del mar­ca­dor electrònic, revi­sant els papers perquè no et falti ni et cai­gui res, o aler­tant els lles­tos que es volen colar a la fila amb allò de “només volia dema­nar...” Un jove ben atent i amb molta paciència, dret dar­rere un tau­lell, va expli­cant el procés i reco­llint les peti­ci­ons i mos­tres d’orina i/o de femta i eti­queta el full i els tubs cor­res­po­nents. Men­tre espero el so del meu “pip”, el 45, miro la paret blanca de dar­rere l’infer­mer i som­ric recor­dant el car­tell que hi havia pen­jat en aquesta recepció: una imatge d’una tifa ben car­go­lada com la del caga­ner del pes­se­bre, amb unes lle­tres que deien “Amb una petita mos­tra en fem prou”. I em ve el record de quan les per­so­nes por­ta­ven un tàper o un embol­call enorme de paper de plata amb la seva pro­duc­tiva mos­tra de femta per ana­lit­zar. La cara de la res­pon­sa­ble de la reco­llida era còmica i sor­pre­nent. En bona hora es van inven­tar els blísters que han relle­vat l’osten­tació mos­tral de femta per lliu­rar a la infer­me­ria. De sobte, trenca el silenci una infer­mera que surt a la sala cri­dant: “Tre­guin-se la jaqueta!” Una frase impe­ra­tiva que podria sua­vit­zar amb una breu jus­ti­fi­cació, “així avan­cem més ràpida­ment”. Quan entro a la sala d’abs­tracció, una s’adona de la diver­si­tat del sis­tema venós. En el meu cas, les venes són de gent de gimnàs que ena­mo­ren només de veure-les perquè saben que encer­ta­ran a la pri­mera, però davant meu una senyora ja té un mosaic blavós perquè no li tro­ben cap vena; saben que hi són, però a on? També he vist qui té venes balla­ri­nes que són com les que sur­ten a ballar el bre­ak­dance i es des­vien. Per sort, la pro­fes­si­o­na­li­tat i el bon tracte del per­so­nal d’infer­me­ria suplei­xen les man­can­ces de l’atenció primària i de la sani­tat pública. Ser­veixi aquest arti­cle per rei­vin­di­car l’aug­ment de recur­sos per a l’atenció primària, que en defi­ni­tiva és on té lloc la medi­cina pre­ven­tiva i inte­gral del paci­ent.