Opinió

Tribuna

Corresponsals ignorats

“Des del front, Siegfried Bosch Pardo enviava cròniques a ‘La Publicitat’. L’havien reclutat amb la lleva del 37. El jove cronista va ser perseguit per la policia després de la guerra
“A Francisco Carrasco de la Rubia l’acusaren d’elogiar els combatents anarquistes. Després d’obligar-lo a casar-se per l’Església amb la seva dona, amb qui tenia una filla de pocs mesos, l’afusellaren al Camp de la Bota

La guerra del 1936-1939 va motivar que a la premsa catalana fessin de corresponsals de guerra periodistes especialitzats en altres matèries. No es pot atribuir només a aquesta circumstància que hagin estat més o menys ignorats fins fa poc en els estudis de periodística o en la memòria de la professió. A l’opacitat que ha envoltat el treball i la trajectòria d’aquells joves intrèpids hi va contribuir sobretot la dictadura repressora sorgida d’aquell cop d’estat militar que va tardar tres anys a imposar-se. També pot explicar aquesta ignorància sobre aquells cronistes que s’hagi valorat preferentment l’obra d’enviats especials estrangers (com Hemingway, Cendrars, Saint-Exupéry) o que hagi lluït més el fotoperiodisme de Capa, Centelles o Brangulí.

Un cas descobert fa poc en relació amb cronistes catalans ignorats és el de Siegfried Bosch Pardo (Barcelona, 1916-1940), advocat i historiador. A la Facultat de Dret va militar a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC). Després s’apropà a Acció Catalana Republicana. Fins que el van reclutar amb la lleva del 37 col·laborava amb Manuel Cruells. Catalogaven documents jurídics de l’arxiu de Poblet. Des del front, Bosch enviava cròniques al diari La Publicitat. És curiós que el seu nom i primer cognom coincideixin amb els del matemàtic alemany Siegfried Bosch (Wuppertal, 1944). En el fons personal de Bosch i Pardo dipositat per la seva germana a l’Arxiu Històric de Barcelona (AHCB) no es troba cap dada que relacioni els dos personatges homònims. De fet el jove cronista català, perseguit per la policia després de la guerra, va morir quatre anys abans que nasqués el científic alemany.

Sobre la mort als 24 anys de Siegfried Bosch, periodista incidental, encara no he trobat dades circumstancials concretes. Sí que les tenim, però, i ben punyents, sobre un col·lega casual en aquells temps convulsos: Francisco Carrasco de la Rubia (Sevilla, 1905-Barcelona, 1939). Havia ingressat a La Vanguardia a inicis del 1936 com a crític de cinema. Tot just esclatar la guerra la directora del diari, Maria Luz Morales, el va destinar al front d’Aragó d’enviat especial. Des d’allí va trametre cròniques i fotos. Cinc dies després de l’ocupació de Barcelona, Carrasco de la Rubia era detingut a casa seva per agents franquistes. No havia fugit a França, convençut de no haver comès cap delicte. Un tribunal militar el va condemnar a mort l’abril del 1939, tal com li va passar també a Carles Rahola, el veterà historiador i periodista de Girona. A Carrasco de la Rubia l’acusaren d’escriure reportatges on elogiava els combatents anarquistes. Després d’obligar-lo a casar-se per l’Església amb la seva dona, amb qui tenia una filla de pocs mesos, l’afusellaren al Camp de la Bota.

L’exjugador de futbol i periodista Isidro Corbinos (Saragossa, 1894-Santiago de Xile, 1939) es va salvar d’aquelles repressions brutals i cruentes. Exercia de periodista esportiu a La Vanguardia després d’una etapa juvenil com a futbolista professional. Va ser de l’equip del Barça entre 1914 i 1916. Les necessitats de reorganitzar el personal dins la redacció d’un diari en un país en guerra van portar Corbinos a les terres on es lliurava la batalla de l’Ebre. La derrota republicana i el risc de morir afusellat com Carrasco de la Rubia van empènyer Corbinos cap a l’exili. Va anar a raure a Xile, on va reprendre la seva carrera de periodista esportiu i on va fer de professor universitari d’aquesta especialitat professional.

Altres periodistes catalans que enviaven escrits des dels fronts republicans ja han tingut reconeixements en els darrers anys. Són els casos de Lluís Capdevila (Barcelona, 1893-Andorra, 1980), corresponsal de La Humanitat al front d’Aragó, i d’Agustí Cabruja (Salt, 1911-Mèxic, 1983), corresponsal de L’Autonomista al front de Madrid. Tots dos van acabar a l’exili. Cal no oblidar un altre que va morir, però, a les trinxeres de l’Ebre, com tants xicots de 17 o 18 anys forçats a combatre en aquella batalla agònica. Es tracta de Jordi Folch i Camarasa, “Folch Júnior” (Barcelona, 1920-Front de l’Ebre, 1938). Des dels escenaris de lluita enviava escrits al setmanari Patufet, que dirigia el seu pare. Un aprenentatge periodístic estroncat cruelment. Els darrers textos que va redactar restaren inèdits fins que el seu germà Ramon Folch i Camarasa els edità l’any 2000 en el llibre Pàgines viscudes del temps de la guerra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.