Tribuna oberta
Els autònoms també ens posem malalts
Fa temps em van explicar un acudit que deia que un home perdut en el desert troba una làmpada amb un geni. En fregar-la, el geni apareix i li ofereix concedir-li un desig. L’home, després de pensar-s’ho, decideix que el més valuós és la salut. Així que li diu al geni: “Fes que no em posi mai malalt.” El geni fa un gest amb la mà. Veient l’absència de canvis visibles, l’home li diu al geni: “Ja està? Estaré sa per sempre?” I el geni li contesta: “T’he fet autònom.”
Aquest tipus d’acudits, comentaris i gags televisius sobre la “bona salut” dels autònoms són força comuns. Però la realitat és ben diferent.
Segons una enquesta realitzada per Pimec Autònoms, el 65% de les i els autònoms enquestats s’havien posat malalts en els darrers 3 anys. Això no obstant, només el 50% havien demanat la baixa.
Segons les dades de la Seguretat Social, la incidència de baixes del col·lectiu autònom a Catalunya és d’11 per cada 1.000 autònoms, molt per sota de les 51 baixes per cada 1.000 persones contractades per compte aliè. Per contra, la durada de les baixes és de 82 dies, molt per sobre de la durada de 25 dies en el treball assalariat.
És a dir, que els autònoms sí que emmalaltim, però només sol·licitem la baixa quan estem molt malalts. Per què? Doncs segurament per una combinació de factors:
• Mantenir l’activitat econòmica: la necessitat de no perdre clients i ingressos obliga molts autònoms a continuar treballant malgrat estar malalts. Com em deia un advocat: “Si no vaig al despatx durant un mes, quan hi torni serà un desert.”
• Prestacions de la Seguretat Social: són baixes, amb l’afegit que, durant els dos primers mesos, cal continuar pagant la cotització. Amb el que queda, com es poden pagar els costos de mantenir una activitat sense facturació i ingressar una nòmina per mantenir-se a nivell personal?
• Baix nivell d’ingressos del col·lectiu: un 44% manifesten que la seva “nòmina” és inferior al que ingressarien per compte aliè, fet que dificulta pagar unes cotitzacions més elevades.
Aquestes condicions es tornen especialment greus en casos de malalties greus o baixes prolongades. La salut física i emocional del treballador autònom pot deteriorar-se i afectar també el seu negoci. Això crea un cercle viciós: la persona emmalalteix, el negoci es deteriora, i això empitjora encara més l’estat emocional del treballador. En resum, lluny de trobar un cercle virtuós de suport en situacions tan difícils, entra en un cercle de deteriorament de la persona i de l’activitat personal, no només a curt termini, sinó quan es recupera de la malaltia, donat que el negoci pot no haver sobreviscut a aquest procés.
I és que darrere la creença que “els autònoms no es posen malalts” s’amaga la manca d’un sistema que garanteixi condicions adequades perquè els autònoms puguin accedir a prestacions suficients per garantir la seva viabilitat personal i econòmica durant situacions de vulnerabilitat.
Cal una revisió profunda del sistema que protegeix el treball autònom. Cal que es realitzin els canvis que permetin a les i els autònoms accedir a prestacions suficients per tal d’afrontar situacions de malaltia sense comprometre la seva activitat ni la seva estabilitat. Igualar drets no vol dir tractar a tothom igual, sinó oferir solucions adaptades que garanteixin que els negocis i les persones autònomes puguin superar aquests moments de vulnerabilitat i recuperar-se amb normalitat. Ha arribat el moment d’actuar amb determinació per assegurar un futur més just i segur per als autònoms.